En l’últim dia en una casa es barregen l’auge i la crisi. Té raó per sentir-se bé i malament. De fet, està alegre i trist alhora. No sap com està, en realitat. Una casa atresora la seva època d’or i el seu desgast. I llavors, se’n va. No es muda d’una casa al cap de tants anys i creu que no passa res. Passa. Passen moltes coses. ¿Què passa exactament? Això no ho sap, però passa. Les persones es construeixen sobre els llocs on resideixen i que van abandonar per d’altres, i després per d’altres, i així successivament, fins que un dia algú li diu d’un que va viure en moltes més cases i la seva fou la seva última estança, i en aquell moment potser s’entén tot el que li anava passant amb cada mudança. La seva filla feia tres dies que plorava perquè no volia marxar del pis vell, després de dos mesos entusiasmada amb la idea d’anar-se’n al nou. Li pregunta què és el que més trobarà a faltar, i no respon. Li pregunta una altra vegada i li diu: “Ai, papa, calla”. No hi ha manera d’entendre’s, i potser això és el millor d’ells, que no saben bé per on agafar-se en aquesta situació.

El seu últim dia a la casa és una estranya, dilatada, emocionant suma d’última tarda, última columna, últim sopar, última nit, últimes vistes, últim llibre, última ampolla de vi, últim insomni, últim somni, última dutxa, últim pentinat, últim adeu...Se’n va i no sap què es trobarà a faltar. Això ja es veurà. L’enyorança és un descobriment que pertany al futur. Tot i que com pot saber que no ho oblidarà tot i quedarà lliure de nostàlgies. En certes teories de l’aprenentatge és bo començar de zero, com qui canvia de nom, de país, de vida, i de cop no té res, excepte el que pugui passar. Quan vivia de lloguer aprengué a no enganxar els mobles a les parets, a no clavar gaire profundament, a cargolar només el que era necessari.

L’últim dia en aquesta casa és el final d’un ordre. Res tornarà a ser el seu lloc. Les seves pertinences també hauran d’adaptar-se al canvi, i ell al fet de no saber de memòria on són i buscar-les desesperadament. On s’ubiqui ell i la família es tornarà un assumpte rellevant.

No pensa res el dia que se’n va. Només se’n va i tanca, mentre sense saber-ho aspira que la seu lloc quedi la concavitat, i si hi ha una mica de sort, que el següent inquilí pregunti quan s’instal·li: “¿Què dimonis és aquest forat d’aquí?”, i que sigui el seu fantasma.