Avui 18 d’octubre, fa 62 anys de l’estrena de West Side Story (1961), una d’aquelles pel·lícules que molts encara recordem, encara que l’any 2021 Steven Spielberg féu una nova versió. Jo em quedo amb la primera versió. El film primitiu és una adaptació d’un musical creat pel 1957 pel compositor Leonard Bernstein i el lletrista Stephen Sondheim que, al seu torn, s’havien inspirat en el clàssic Romeu i Julieta que William Shakespeare va escriure el 1597. En aquest cas, però, l’amor impossible no intenta obrir-se pas entre els membres dels Capulet i els Montagú de Verona, sinó entre els Jets i els Sharts de Nova York.

Malgrat traslladar la trama al segle XX, es van mantenir algunes escenes icòniques de l’obra original. Una de les que no podia faltar era la el balcó, tot i que adaptada al paisatge urbà de l’Upper West Side novaiorquès. Per això el decorat de la trobada entre els protagonistes és un entramat d’aquelles típiques escales metàl·liques d’emergències tan característiques de les pel·lícules americanes. Recordem Tony quan crida Maria i culminen la trobada cantant el meravellós Tonight que posa la pell de gallina perquè tots sabem que acaba passant el final de la història.

Ja em sap greu trencar la màgia del moment però Shakespeare no va escriure mai la paraula “balcó”, perquè a l’Anglaterra de finals del segle XVI no es coneixia. Al text original l’acció té lloc en una finestra.

Malgrat que als temps de la Grècia antiga alguns edificis ja tenien balcó, els romans no els va utilitzar perquè per construir-los calia que les estructures oferissin unes mínimes garanties de solidesa. Tenint en compte que els rics romans vivien en cases de planta baixa /domus) i que els pobres ho feien en uns blocs d’habitatges mot senzills (insulae).

Segons un diccionari sobre arquitectura francesa medieval, el concepte del balcó actual hauria sorgit a partir de l’evolució d’una estructura defensiva de fusta anomenada cadafal i que es muntava als castells per defensar-se dels setges.

De totes maneres el gran boom del balcó no va arribar fins al segle XIX gràcies al domini del ferro forjat, que a més ja era més econòmic que en èpoques anteriors. De fet, només cal passejar-se pels carrers més antics de les ciutats per adonar-se que abans els edificis tan sols tenien balcó a la primera planta, on residien les famílies benestants (per això d’aquell primer pis se’n diu principal).

Ara bé, si teniu intenció d’anar de visita a Verona (o ja hi heu anat) hi trobareu el balcó de Romeu i Julieta, perfectament situat, per satisfer els turistes que cada any hi viatgen a milers. Tothom vol contemplar l’espai on suposadament Shakespeare s’hauria inspirat, El cer, però, és que en realitat el dramaturg mai va posar els peus en aquella ciutat del Vèneto.

El suposat domicili de Julieta es troba a la Via Cappello i s’anomena casa dels Cappilleti, que es com en realitat s’anomenava el llinatge (i no pas Capulet com es menciona a l’obra). Aquella casa medieval va servir de fonda fins al segle XIX.

El 1905, amb l’augment constant de turistes, la casa es va transformar en un museu dedicat als amants veronesos, però hi havia un problema: no hi havia balcó. El 1936, aprofitant una restauració de la façana, s’hi va afegir un preciós i medievalíssim balcó de pedra. I ja us podeu imaginar què és el més fotografiat a la Verona des de llavors.