El temps està fet d’una farina artificiosa i cadascú el pasta a la seva manera. Algunes persones són capaces de fabricar-se unes jornades prenyades d’hores, esponjoses com fogasses de poble, mentre que d’altres, entre els quals es compta, cremant la baguet del dia en cada fornada, sense espai per a res, entre esbufecs, batallant amb el concepte mateix del temps tecnològic que li ha tocat viure. A cada instant irromp un e-mail, un whatsap, un avís, una trucada corcó, “¿parlo amb el titular de la línia?” “Perdoni, m’he equivocat”.

Odia els rellotges. Quan no hi havia el telèfon mòbil, es guiava per un artefacte aliè lligat al canell, ja que indefectiblement es tractava d’un obsequi, una herència (del seu pare) o el descart d’algun amic més pretensiós amb la moda. Una sola vegada va adquirir un rellotge amb el desig àvid de posseir-lo, un enorme rellotge de sorra que va comprar a Vinçon, quan encara hi havia a Barcelona llocs com Vinçon i hi havia diners a la butxaca per gastar-los en xorrades. Un rellotge de sorra d’una hora. L’utilitza per a maratons de lectura o escriptura, quan no importa tant l’exactitud de l’instant com el transcurs agradable de la tarda, volta a volta del trasto. De vegades perd miserablement el temps veient vessar-se el temps blanquíssim pel coll estret, des d’una ampolla de vidre fins a l’altra.

Ni el solar, ni les clepsidres, ni el de pèndol, ni tan sols el Rolex d’or. Cap altre rellotge com el de sorra representa en si mateix i d’una manera tan física el mateix pas del temps, la inexorable finitud de la vida, a través de la quantitat de polsina que resta al bulb superior. Per això apareix tantes vegades en la pintura anomenada vanitas, els bodegons del barroc sobre la vanitat de vanitats, acompanyat de flors pansides, fruites podrides, potser una copa de vi i amb freqüència una Talavera. Tempus fugit.

Acompanya la seva mare a una prova de memòria al CAP, que supera amb molta dignitat. L’encerta fins i tot amb la tríada de paraules que retingui -pesseta, cavall, poma- per repetir-les de tant en tant, a requeriment sorpresa. El problema ve amb el rellotge, quan li demanen que dibuixi un rellotge. Ni hi ha manera: hi falten números, hi sobra esfera, i ni rastre de les manetes. Però reacciona amb un sentit de l’humor intacte: recorda quan, fa 15 anys, portava el seu pare al mateix examen, i l’home, al contrari d’ella, omplia el dibuix de xifres i, fins i tot, preguntava al metge si volia que n’hi pintés més.

Odia els rellotges.