Fantàstica sensació. La d’estrenar un temps nou. Surt al carrer i respira. Agafa aire pel nas, sense filtre, i el deixa anar per la boca, sense mascareta. L’aire, per fi, lliure. Al seu aire. Comença a caminar. Els ulls busquen, curiosos, ja no la mirada còmplice de l’altre, sinó el somriure obert, imprescindible. Lleugera decepció: el matí no és tan radiant com esperava. I no es referia al sol, que aquelles hores llu tímid encara. Parla de les cares amb què es creua. Algunes –bastants més de les que esperava- encara porten mascareta. Dubta. “¿Em dec haver equivocat? ¿No deu ser avui “el dia D, hora H?” No ha llegit encara la premsa del matí (ara hi va, camí del quiosc), però recorda bé les imatges que va veure ahir a la nit a la televisió: un grup de gent alegre celebrant amb cava i altres etílics, en ple carrer, les dotze campanades, com si fos una altra nit de Cap d’Any, i llançant l’aire, amb el mateix ímpetu, crits de joia i mascaretes. Consulta el mòbil, però si estem en ple estiu i comença a clarejar.

Vol travessar el carrer i el semàfor està en vermell. Coincideix, en l’espera que va del vermell al verd, amb tres persones més. Les tres amb mascareta, encara. No sap si disculpar-se per no portar mascareta o, al contrari, mirar-los amb arrogància. Es limita a somriure, comprensiu, i a dibuixar un finíssim velat, amb prou feienes imperceptible, signe d’interrogació amb l’entrecella. Observa a dreta i esquerra. Calcula ràpid: no arriben al metre i mig de distància. ¿Què faig? Se separa del grup, quatre passos cap enrere, allunyant-se de la vorera. Un jove ben fornit que passeja un gos tan gran com un cavall s’atura al seu costat. Esportista, pensa. És, d’alçada i amplada, una porteria amb potes. I porta mascareta. No el mira. No li importa. No sembla que el gos pensi el mateix. Aquest sí que el mira, impertinent. L’ensuma. I deixa anar un lladruc que sembla un renill, com si parlés per boca del seu amo. Creu que ha arribat el moment. Es rendeix. Posa la mà a la butxaca del darrere dels pantalons i treu la mascareta, Se la posa amb la incòmoda sensació de qui està claudicant. La pressió ambiental ha pogut més que les seves conviccions, ¿equivocades?

Després amb els diaris a la mà i assegut davant l’esmorzar a la seva terrassa habitual, recapacita i es reprèn a si mateix. Que no sigui tan ingenu, pensa. O tan badoc. Que els canvis mai són així tan de sobte, pensa. Que hi ha el costum, és clar. La rutina, és clar. Acaba concloent, doncs, que tot i que no li agradi portar la mascareta, hauran de passar moltes més hores, dies, mesos, ¿anys?, abans de guardar-les per sempre i caminar tranquil a cara descoberta. Després d’aquesta reflexió, veu que no és dolent. Per descomptat que no, es diu a ell mateix. A partir d’ara, després de veure el que ha vist aquest mati com a bon exemple, decideix fer el propòsit de portar-la sempre a sobre i fer-la servir. Com el mòbil, pensa. Com el rellotge. Com la cartera. Com la inquietud. Com la incertesa i el desassossec. Com l’esperança. Com la por.