Hem entrat al mes de setembre, de mica en mica, tot va tornant a la normalitat, que no deixa de ser un eufemisme per admetre que hem tornat a ser abduïts per la  rutina laboral i escolar. Ara bé, poc es parla dels comiats que impliquen la represa de la quotidianitat. No deixa de ser curiós que dediquem més temps a parlar del “retorn a la normalitat” que a dir adeu a moltes de les vivències estiuenques, malgrat que solen ser les que ens deixen un record més profund  i bonic al llarg de la vida: els viatges, les anades  a la platja, les excursions a la muntanya, les sobretaules nocturnes a la fresca, a les estones de migdiades, als jocs de taula, els amors d’estiu... O sigui, que abans de celebrar que tot torna a començar, dediquem-nos a assaborir per un instant allò que estem a punt de deixar enrere.

Estem aquí, novament davant del micròfon i, si hi estem ho fem amb la mateixa il·lusió i amb més taules que aquell primer dia, ara fa vint anys. I ho faig amb el mateix ressò de com vaig dir el juliol: “Ens veurem el setembre” i aquí estem.

Mai he entès  aquella frase “acomiadar-se a la francesa” tant sigui per una cosa com per una altra. En marxar d’un lloc, després d’unes vacances o deixar penjada alguna activitat o afició, sense cap frase d’agraïment. Hem marxat del lloc d’estiu, però amb l’esperança de poder-hi tornar. Com va ser l’esperança de tornar a la ràdio, després de les vacances.

Benvinguts i benvingudes totes les persones que ens escolteu i us comuniqueu amb nosaltres. Aquesta comunió ens reporta beneficis a tots. I ara, una vegada ben saludats, entraré en la locució “acomiadar-se a la francesa”, que no s’ha de fer mai, però explicarem una mica la història de la mateixa.

Aquesta expressió sembla que es remunta a mitjans del segle XVIII quan, entre l’aristocràcia  gala, es  considerava de bon to abandonar les festes sense dir res per no cridar l’atenció. S’ha d’admetre que si s’hagués mantingut el costum, que ara trobem groller, ens estalviaríem aquells absurds i eterns diàlegs que es produeixen les nits de festa quan algú vol tornar a casa i els companys de gresca ens volen convèncer que no ho fem. Per cert, com és de suposar a França, aquesta expressió és una mica diferent, a Anglaterra existeix “Filer à l’anglaise”, i així van seguint els gals o els irlandesos.

Com he dit més amunt, no em vaig acomiadar ni a l’anglesa ni en cap altra manera que no fos “fins al setembre, bones vacances”. I aquí estem, tenim paraula, per fer front, cada dimecres a estar entre vosaltres, amb més retalls de la història de Molins de Rei, del Museu Municipal i de personatges i fets que siguin exemple a seguir, petites curiositats que han fet i fan més fàcils els nostres quefers més usuals, reflexions personals i relats curts. Tot això porta a un doble repte: d’una banda seleccionar temes interessants i atractius i de l’altra convertir-los  en articles  entretinguts i amens que, a més, permetin ajudar a entendre els vincles que existeixen entre el passat i el present. I tot això procuro  fer-ho mantenint l’equilibri entre el rigor i la capacitat de síntesi. Estic segur que amb aquests espais, vosaltres hàgiu après coses que no sabíeu o que amb les explicacions hàgiu ampliat coneixements. I també jo.

Per tant, aquí acabo. He arribat descansat amb ganes de tirar endavant un nou curs. Bona tornada i bon any radiofònic.