Avui, 27 de setembre del 2023, es compleixen 5 anys de la mort de Carles Canut. Actor molt reconegut i estimat per molts dels que el recordem per la seva participació en obres de teatre i pel seu pas per TV3. Ell va deixar empremta, evocar-lo avui, per a mi, es converteix en el fet més natural. L’admirava.

Carles Canut, nascut a Gerri de la Sal (Pallars Sobirà) el 23 de setembre de 1944, va començar la seva carrera artística el 1963 i va fer més de 100 estrenes i prop de 7.000 funcions. Com a intèrpret va rebre el Premi Max al millor actor de repartiment que va aconseguir l’any 2008 pel seu paper a Plataforma, adaptació de la novel·la de Michel Houellebecq dirigida per Calixto Bieito. “Vaig treballar vuit anys a la companyia del Romea amb Bieito i he sobreviscut”, va fer broma amb la seva peculiar ironia a l’agafar les regnes artístiques del Teatre Romea.

Recordarem algunes obres: Galileo Galilei, de Brecht, Macbeth, El rei Lear, Adossats, Águila de Blasón, Sòcrates, La tempestad, Woyzeck, Mestres Antics, Truca un inspector, però el reconeixement popular li va arribar amb el personatge de Rafeques que va interpretar al programa de TV3 Vostè jutja (1985-1987), dirigit i presentat per Joaquim Maria Puyal, on va popularitzar el refrany “no es pot matar tot el que és gras” i dirigint-se a Puyal, va encunyar amb el seu accent pallarès la inoblidable frase “li garanteixo un judici com cal”. Amb aquesta última, en Rafeques, apareixent per sorpresa, portava a judici l’acció recriminable del protagonista de la breu història que iniciava el programa. Pel que fa al refrany, és aplicable a moltes situacions habituals. Els abusos a què feia referència formen part del nostre dia a dia, desgraciadament. I sobre els judicis, tan de bo fossin tots així com a norma. Aquesta frase, potser només fou superada en la memòria col·lectiva catalana per l’”i que tinguin una bona cuina”, de Jaume Pastallé, el “ciutadans de Catalunya, ja soc aquí” de Josep Tarradellas i l’”avui no toca” de Jordi Pujol.

Va presentar L’hora bruixa, sobre fenòmens paranormals, i també va treballar en les sèries d’èxit de TV3 Plats bruts (1999) i Lo Cartanyà (2006).

Com a actor de cine va participar en films com Makinavajai Don Jaime el conquistador, entre d’altres. Tot i que la televisió li va donar la popularitat, el teatre va ser la seva vida. “És allà on un actor es guanya el prestigi”, defensava que va debutar a la companyia de Núria Espert amb A Electra le sienta bien en el luto, d’O’Neill.

Carles Canut era periquito i com deia, “no només amb molta honra, sinó també al descobert”. La seva defensa de l’Espanyol i les seves pallisses al Barça al programa La barberia, de Pitu Abril, a TVE, li van guanyar simpaties fins i tot entre els més acèrrims barcelonistes.

Daniel Martínez, qui fou president de Focus, en el moment del comiat de Carles Canut, digué: “Era capaç de fer tots els papers de l’auca. Sempre admiraré la seva entrega absoluta al teatre. L’escenari era casa seva i hi posava passió tant en un rol protagonista, secundari com en la direcció d’una lectura dramatitzada de la Fundació Romea”.

Aquest motiu d’admiració és veure l’orgull amb què sempre presumia dels seus orígens i sobretot del seu poble, Gerri de la Sal, amb aquell accent que el caracteritzava. M’encantava veure’l i, sobretot, escoltar-lo. Tot un homenot (com diria Josep Pla) del Pallars; o sigui de Lleida. Carles Canut ens va deixar avui fa 5 anys, però per a molts, és etern i nostre, per sempre.