L’any 1978 l’adulteri deixà de ser delicte. El Codi Penal de 1944 contemplava el mateix que els codis de 1928 i de 1848! Aquest en el seu capítol de “Delitos contra la honestedad” deia: “El adulterio será castigado con la pena de prisión menor. Cometen adulterio la mujer casada que yace con varón que no sea su marido, y el que yace con ella, sabiendo que es casada, aunque después se declare nulo el matrimonio”. L’any 1975, encara hi hagué 23 casos en el Tribunal Suprem d’un delicte napoleònic.

Fa més de trenta anys, la dona casada no era plenament lliure de tenir relacions amb algú que no fos el seu marit. Fins i tot estant separada o, encara més, havent estat abandonada amb fills a càrrec, la llei li reconeixia al marit la possibilitat de sentir-se ofès i denunciar-la per adulteri, el que podia significar exclusivament per a dones, doncs només era adúlter “aquel que jacía con mujer casada y decía saber que estaba casada”. En canvi, per molts embolics amb la secretària que tingués, un marit només podia ser acusat d’amistançament per  viure de manera ostentosa amb una altra dona. Una asimetria històrica que, com a mínim, ja no perviu a les lleis.

El nacionalcatolicisme lligava la dona a la domesticitat i a la renúncia de si mateixa. La Sección Femenina  parlava de la dona cuidadora i abnegada. El franquisme acaba amb els antecedents de la Segona República: divorci, dret de la dona al treball i a l’educació superior.

Adulteri significava qualsevol cosa: només que una dona fos vista dues vegades entrant en un portal amb el mateix home o ballant en una festa major ja constituïa prova. Les lleis protegien a ells i els jutges eren franquistes. Temps després de derogat el delicte d’adulteri, les dones no van poder respirar tranquil·les fins l’aprovació de la llei de divorci. Però no eren només les lleis, era la vigilància social sobre les dones i la societat de safareig i del rumor. Era inimaginable.

Al morir Franco, els moviments feministes no admeteren un no per resposta i exigiren una llei de divorci i la derogació de totes les lleis discriminatòries. La llei arribà fins al 1975. I després seguí en la interpretació de molts jutges del franquisme.

A partir d’aquell moment començaren les pel·lícules una mica pujades de to. L’afició dels cineastes espanyols per les comèdies amb adulteris inclòs, en les que tot girava simpàticament al voltant d’una dona de molt  bon veure que pertanyia a un dels  protagonistes però a la que hi tenien accés altres –les famoses banyes del landisme-, informava molt bé sobre una societat permissiva amb l’adulteri masculí i el masclisme, que es reia constantment dels intents de la dona per deixar enrere uns costums  que res tenien de societat moderna, per molt que aquesta es destapés. D’exemples de pel·lícules, fent referència a l’adulteri, citarem: Adulterio a la española, de Javier Escrivà o Un adulterio decente de Rafael Gil.

Tot allò era un mer  reflex de com era el sentit de l’humor del país. Riure’s del banyut no era innocent, era un mecanisme de repressió social perquè el banyut prengués mesures. Era el sentit de l’humor d’un país d’ignomínia moral. Hi havia  molta malevolència. En el fons els feia gràcia la situació.

L’imaginari banyut del landisme tingué les seves ramificacions  fins i tot en àmbits de la suposada avantguarda  política. A Catalunya, sense anar més lluny, els gags de La Trinca feien referència constant al marit que buscava  a l’armari l’amant de la seva dona.