Hi ha generacions que són pioneres. I a la gent gran que actualment té entre 70 i 95 anys els ha correspost ser-ho diverses vegades. Van viure la guerra civil, després es van adaptar com van poder a la postguerra i han arribat a la vellesa amb una salut, unes pensions, una independència i una vitalitat desconegudes, i una saviesa que en altres cultures és una font d’aprenentatge per a la resta.

Per als qui tenen aquestes edats decidir casar-se als 80 anys, emprendre un viatge amb la nova parella de 90 o explicar als fills de matrimonis anteriors que han decidit compartir la seva vida amb una persona és “lògic”, “fàcil” i “indiscutible”.

Ser grans és, asseguren ells, haver arribat a un grau de maduresa i d’equilibri que els permet prendre decisions sense haver de donar grans explicacions ni a la família ni a la societat. La psicoanalista i psicòloga clínica Pilar Gómez explica que és “un gran error pensar en  la gent gran com si fossin criatures. Ells han estat capaços de tirar endavant la seva vida, han acumulat experiències i, per descomptat, es poden enamorar i tenir una sexualitat tan bona o tan dolenta com qualsevol altra parella”.

Tot i així, parlar que l’avi o l’àvia té nòvia o nòvio segueix sent un motiu de sorpresa. I mencionar les relacions sexuals, un tabú social. La mateixa Pilar Gómez explica que “no sabem  com afrontar que nosaltres arribarem  a aquesta mateixa edat i per això no sabem de quina manera hem de reaccionar”.

Testimonis de persones que han decidit començar aquesta nova vida reconeixen que en un primer moment quan l’avi o l’àvia diuen que tenen nòvio o nòvia no només  fan  una rialla  de complicitat sinó que ho fan d’una manera sorneguera, però molts, per sort, després veuen  que el camí que han elegit els fa ser feliços. La realitat d’aquestes parelles  és que són felices, com ho poden ser les altres parelles.

“Estic passant una època de la meva vida molt satisfactòria. Som liberals i independents.”
“No havíem disfrutat tant i som conscients que s’ha d’aprofitar cada munit perquè el temps és una cosa que s’acaba.”
“Anem al cine, a ballar. Fins i tot ballem a casa sols.”
“És l’amor de la meva vida. Imagina que fins i tot sento gelosia.”

Un fill diu: “És més important tenir un pare feliç, enamorat i independent que un pare sol.”

I encara que moltes famílies accepten aquest nou estatus dels seus pares o avis, la reacció no sempre és positiva.  Moltes famílies segueixen veient el pare o la mare vídua com si se’ls hagués acabat la vida quan l’altre cònjuge ha mort: “La reacció de les famílies és molt important i els que posen problemes a les persones grans també els acostumen a posar als més petits.”

Parlar amb persones grans és travessar dècades d’experiència, d’adaptació al canvi. L’adaptació fa que quan es troben amb un canvi a la seva vida tinguin les eines per afrontar-lo. És que la vellesa, insisteixen els especialistes, és un mirall de com s’ha viscut la resta de les etapes de la vida.

Quina sensació més bonica veure a l’avi o a l’àvia amb la companyia de l’altra persona, amb aquells ulls brillants i amb ganes de viure, encara que les cames vagin cada cop més a poc a poc, el cor els continua bategant amb molta força.