El Concili Vaticà II va definir el cant gregorià com “el cant propi de la litúrgia romana”. Arraconar-lo per “antiquat” només pot indicar manca de cultura i un gran desinterès per la pròpia tradició religiosa

La música em sembla una mirada perquè la seva capacitat d’emocionar és més profunda i, a més, com diria un kantià, sense necessitat de concepte. No s’ha d’entendre res, no s’ha de pensar res, sinó només deixar-se commoure per ella. Podem dir que escoltar música és un desig innat de l’espècie humana. Naixem amb molts altres, per exemple, el de conèixer. Això dels desitjos naturals té una llarga història filosòfica. Els teòlegs medievals reconeixien la seva existència, creien que havien estat infosos per Déu, i d’aquí deduïen afirmacions metafísiques. Utilitzaven el principi: “No és possible que un desig natural quedi sense satisfer” i l’aplicaven al “desig natural de la felicitat”, el que els permetia afirmar l’existència de Déu, garant d’aquesta felicitat. Que jo sàpiga, no digueren res de la música, però em permeto deduir, utilitzant la seva argumentació, que el paradís consistirà en escoltar música.

I quina millor música s’hi podrà sentir? Sense cap mena de dubte, el cant gregorià. Aquesta música, sense acompanyament musical i en llatí, sorgí dels monestirs de l’edat Mitjana i avui en dia –per sort- es manté gairebé sense  modificació en la majoria de les comunitats monacals. La història ens diu que sorgí a França en temps del papa Gregori el magne, d’aquí el nom de gregorià. Tradicionalment s’accepta que l’abadia francesa de Solesmes és el bressol del cant gregorià i el sancta santorum per a la presentació d’aquesta música.

Als anys noranta del segle passat es posà de moda novament el cant gregorià a través de gravacions fetes en els monestirs, però aquests discs no els feren els monjos francesos sinó que les gravacions es registraren en el monestir de Santo Domingo de Silos, província de Burgos.

Els monjos de Silos havien gravat un disc, molt rudimentari, que des del petit poble saltà al món i es reproduí, segons es calculà,  en més d’un milió de còpies manuals, traspassant totes les fronteres. Durant mesos, milers de persones buscaven en les tendes de discos aquells cant gregorià sense poder trobar-lo. La demanda en països com Estats Units arribà a la casa discogràfica més coneguda del món que va voler comprar els drets del que consideraven la gallina dels ous d’or.

En el moment àlgid de la popularitat i de la màxima circulació de còpies caseres de molt mala qualitat, els directius de la major editora de discos enviaren  una llarga i afalagadora carta als monjos de Silos oferint-los un contracte milionari per gravar un nou disc, aquesta vegada amb tota la tecnologia d’última generació al seu servei. Els religiosos rebutjaren l’oferta, a pesar que l’oferta econòmica superava llargament els ingressos que pogués obtenir el monestir amb la seva tradicional venda de licor i de pastes durant cents d’anys.

Els directius de la companyia discogràfica no acceptaren el contracop. Pensaven que es devia a un problema de comunicació: els monjos no havien comprès la seva oferta. Els responsables de la productora decidiren volar dels d’estats Units, per entrevistar-se personalment amb el pare Clemente, l’abat del monestir.

Quan els americans arribaren al monestir, el pare Clemente els rebé amb la mateixa senzillesa amb la que es rep al visitant més humil. Els directius de la discogràfica posaren els seus arguments sobre la taula en forma de contracte. El pare Clemente posà els seus. Digué que la vocació dels monjos no era la música sinó la vida espiritual, que ells havien gravat un disc i que no podien distreure’s de les seves obligacions quotidianes. Quin gran exemple i, com davant una temptació tan gran, va saber el pare Clemente, no claudicar. La llàstima és que als que ens agrada la música gregoriana no podem gaudir de més cançons-pregàries d’aquests monjos.

A la Catalunya Cristiana, núm. 1647, del 17 d’abril del 2011, vaig trobar una entrevista a Manuel Cervera, químic de professió i músic de vocació, director emèrit de la Schola Gregoriana de Vilafranca del Penedès on diu que “el cant gregorià eleva i penetra el nostre cor.” Realment es mostra un apassionat del gregorià. “En el gregorià trobem la base de la música occidental.”

En aquella entrevista ens diu que, ”gràcies a un capellà que en sabia molt, l’any 1945 vaig començar a estudiar cant gregorià. Vam formar un petit grup que cantàvem a la missa de nou del matí dels diumenges.” Va començar a dirigir aquell petit cor de cant gregorià, fins que va arribar el Concili Vaticà II que, malgrat definir el cant gregorià com “el cant propi de la litúrgia romana”, en oficiar-se les misses i celebracions religioses en llengua vernacla, el cant gregorià anà desapareixent dels actes litúrgics. Encara que aquell rebuig postconciliar ja ha passat, el cant gregorià continua sent massa oblidat. Ni tan sols dins de l’Església ha rebut gaire suport.

Manel Cervera que, en el moment de l’entrevista tenia 96 anys afirmava que “el cant gregorià forma part de la nostra història, les pedres dels nostres temples estaven xopes de sentir cant gregorià. I ara ho deuen enyorar moltíssim.”

Culturalment, el cant gregorià –com molt bé deia Manel Cervera- és la base de la música occidental. És un tresor que tenim a les mans i l’hem amagat tant que potser quan el buscarem no el trobarem. El mateix Mozart va arribar a dir que renunciaria a tot el que havia compost només per ser l’autor d’un prefaci gregorià. També Gounod reconeixia que la majoria de les seves òperes estaven inspirades en melodies escoltades a lesa capelles  de cant gregorià. Tècnicament, la música gregoriana és extraordinària, però hi ha una cosa molt important.: la seva dimensió religiosa. Difícilment es poden trobar uns textos i una música que elevin i penetrin tant en el cor de l’home. Mossèn Ballarín ho expressa de la següent manera: “El gregorià és el cimal de l’art catòlic, no té parió, ni tan sols en la meravellosa música bizantina. És serè, contingut, sense merengues, i et deixa quiet, quiet, quiet. Déu meu! El cant gregorià s’hauria de cantar agenollat d’ànima!”

Mentre escric això, tinc davant meu, un conjunt de missals i altres llibres religiosos. Fullejo les seves pàgines i hi trobo totes aquelles cançons que anys enrere em feien emocionar en cantar-les i ara romanen en un silenci, no desitjat. Hi ha un llibre en particular “Liber Chantorum”, força usat, on hi tinc  els meus records més profunds d’una època en què les llargues celebracions litúrgiques quedaven endolcides per la música gregoriana que, estant present a aquells actes, et transportava a un estadi superior, a un tros de cel aquí a la terra.