Un va pel carrer, despreocupat i ociós, amb el pensament ocupat a no pensar i de sobte, veu una clau a la vorera. ¿Hi ha una cosa més misteriosa que una clau amb pany desconegut? Una clau inútil. Una clau que pot obrir la porta de la casa d’aquell  home que passa o pot ser la porta d’una casa abandonada, o pot ser... Qui ho sap. Qui pot saber el que obre aquesta clau, una clau perduda a la vorera, una clau errant i que ha perdut el nord, extraviada pel seu amo, caiguda d’una butxaca, per aquest afany insensat que tenen les coses inanimades de recórrer món i sortir pel petit foradet de la butxaca dels pantalons. ¿Què fa un si es troba amb una clau caiguda a la vorera? Descartada l’opció d’entregar-la a la policia a objectes perduts, perquè a cap persona assenyada se  li acudiria anar-hi a buscar una clau perduda sense cap indicació. Ves  a saber on em va caure, pensaria. Potser l’actuació més recomanable consistiria a llençar la clau trobada en una claveguera, perquè es fongui amb la immundícia que corre pels intestins de la ciutat i quedi neutralitzat d’aquesta manera el seu enigma. O al contenidor, perquè si la tira a la paperera el dilema serà per a l’escombriaire.

Si algú comet la imprudència de conservar una clau trobada en una vorera, se li alterarà la imaginació, que és com una facultat descontrolada de la consciència, i es passarà el dia tramant conjectures al voltant de la clau, al voltant del aquesta clau podria obrir: la caixa forta, la porta del darrere d’una botiga, la caseta de l’hort, el cadenat d’una bicicleta, una porta blindada, el bagul de dalt les golfes... Les possibilitats són moltes, ja que són moltes les coses del món que es guarden amb pany i clau. El fet que alguna cosa es guardi amb clau és símptoma de prestigi, malgrat que també es tanquen amb clau als lladres. Qualsevol document insignificant es converteix en document secret si se li aplica el factor clau, de la mateixa manera que qualsevol joia de poc valor proporciona al  seu propietari la il·lusió de ser amo d’un tresor si la conserva rere un pany.

Milers de persones deambulen diàriament per carrers i places, i cada una d’elles deu portar en el pensament allò que vulgui portar, però gairebé tots tenen almenys una circumstància  en comú: ser portadores de claus. Dins de la bossa, dins de la butxaca, penjant de la cintura dels pantalons o com a cadena i medalla... Claus. Claus per accedir al nostre territori exclusiu. Claus per entrar i posar en marxa el nostre cotxe. Claus per obrir la caixa forta. Claus per entrar al treball. Claus per entrar a casa d’un familiar impedit. Claus per obrir... què? Qualsevol cosa.

Un va pel carrer, en fi, sense rumb, vagarejant, absort en foteses, sense ganes de raonar sobre les coses i, de sobte, una clau a la vorera, i ja se li dispara el mecanisme de la màquina de les conjectures, i perd l’assossec, perquè es posa a pensar en la clau, en allò que podria obrir la clau, en allò que la clau amaga. I recull –caient en la temptació humana- la clau del terra, és clar. I, sense tenir-hi  art ni part, es converteix en l’amo d’una clau que podria obrir centenars de coses diferents i que, no obstant, no obrirà mai res. Perquè tota clau perduda és una clau morta. Així doncs, un consell d’un que va recollir un dia una clau: si aneu pel carrer sense rumb, vagarejant, absorts en foteses, sense ganes de raonar sobre les coses, el millor que podeu fer, en veure una clau a la vorera, és ignorar-la i continuar el vostre rumb, vagarejant, absorts en foteses per no  haver-vos de complicar la vida, que prou complicada està.