Afortunats aquells...

Ràdio Molins de Rei, Relats

Quantes vegades no ha envejat a tots aquells, afortunats, que mai han hagut de buidar una casa. Decidir amb què es queden, poc o molt. Repartir, descartar, renunciar. Buscar qui s’emporti aquelles mil i una menudeses que amb els anys s’acumulen als calaixos. Omplir sacs d’escombraries. Trucar cent vegades al servei de recollida de trastos vells. Carretejar bosses plenes de roba fins a la porta de Càrites o de Roba Amiga. Buscar qui aculli els llibres que tenen algun valor i desfer-se de la resta, quilos i quilos de paper impossible de moure, que aniran al contenidor del paper. Es pregunta què fer amb aquells coses mínimes que han estat allà des de sempre: la caixa de botons, la tortuga de ceràmica, les ulleres que ja no serveixen a ningú...

I l’emocional. Revisitar en cada objecte la història exacta que el va portar fins allà, a qui li va importar, per què no s’hi pot quedar. Això suposant que aquestes coses estiguin clares, perquè en aquest procés també hi ha misteris, com en totes les vides: coses que no se sap a qui van pertànyer, documents de significat opac. I haver de sobreposar-se al final que, com tots els finals, serà una mica inoportú, una mica grandiós i una mica ridículament miserable.

Acaba de passar per això. Ha buidat la casa on la seva família hi va viure des de molts anys enrere. La casa on el seu pare va tenir el seu consultori mèdic durant tres dècades. El primer lloc on el van portar al néixer. On van conviure tots els anys en què van ser una família de cinc membres amb gos, i també quan la seva vida va començar a desintegrar-se. El lloc on la seva mare va voler viure durant gairebé 32 anys i on va morir feia poc més de tres mesos.

En aquestes setmanes de dol li han explicat moltes històries de cases que s’havien de buidar. Ha conegut unes germanes que mantenien el gran pis familiar intacte des de feia dècades i que s’hi reuneixen cada mes per homenatjar la memòria dels absents. No el buiden, li diuen, perquè no sabrien per on començar. També ha conegut qui prefereix acabar com més aviat millor. L’endemà de la defunció del pare o la mare contracten una empresa de buidatge que en qüestions d’hores deixa les habitacions nues i plenes d’eco. Tot sense obrir ni un sol calaix i sense preguntar-se ni tan sols què contenen.

També hi ha els penedits. Van ser resolutius, van llençar moltes coses a les escombraries creient que no les trobarien a faltar mai més, perquè al cap i a la fi no tenia sentit guardar-les. Aviat van començar a ressentir-se d’haver-se’n desfet. Aquella col·lecció de didals, el rellotge que no funcionava, la vànova de ganxet...Mai se sap el que la memòria li reclamarà ni quan. Ell enveja els que poden prendre-s’ho amb calma. Visita la casa de tant en tant, sense urgències, i en cada viatge se n’emporta alguna cosa, un gerro,, una argolla de tovallons, una ampolla de moscatell...I així durant el temps que faci falta, fins que no hi quedi res.

Moralitat:
És un tema molt seriós: què fem amb el que som. On fiquem la memòria, què creiem inútil i què preferim sacrificar. Quina versió de la nostra vida amaga el que ens quedem. Afortunats aquells que mai han hagut de buidar una casa.