Va somiar dies enrere amb una casa on va viure feia molt de temps. Era un pis moblat de lloguer que compartí durant uns anys de joventut amb alguns dels seus millors amics. Un pis modest, un pèl míser, que aconseguiren no obstant convertir en un lloc abellidor a base de capes de pintura, teles dels encants i alguns mobles comprats en tendes en liquidació. Fou una època de la seva vida agitada i intensa, plena de batalles – aquestes en les que a vegades s’enredaven en contra d’un destí que els semblava que no era el seu-, travessada per esdeveniments inesperats, il·luminada per molts moments d’alegria i entusiasme, però també sacsejada per frustracions, problemes i penes de les grosses.

Com tantes vegades ocorre, no recorda els detalls del seu somni. Tan sols la noció d’una resplendor suau que il·luminava aquelles habitacions eclèctiques, una meravellosa sensació de tranquil·litat. I, com tantes vegades ocorre, durant tot el dia aquestes percepcions  romangueren dintre del seu cap. Mentre caminava, llegia, preparava el menjar o s’ocupava de qualsevol altre assumpte, la imatge de la seva caseta del passat tornava amb insistència a la seva ment, omplint-la de nostàlgia i, al mateix temps, de content. Perquè totes les ràfegues de la memòria li arribaven eren agradables i dolces: els matins assolellats  dels caps de setmana de tardor, quan el sol entrava molt endins del pis i li feia sentir ganes de sortir corrents als carrers; les tardes perfumades de les primaveres, amb les mareselves i els llessamins dels vells jardins propers esborrant el rastre pudent de les gasolines; els sopars improvisats amb un munt d’amics, plens de rialles bajanes i de debats interessants; les llargues xerrades en la intimitat fins a la matinada; les noves amistats que s’anaven incorporant als grup dels habituals; la passió de cada un dels amors successius; les visites de gents estimades i llunyanes; la presència entremaliada del seu petit gos... Resplendor i tranquil·litat, la vida seguint un curs ple d’alegria, esperança i tendresa. 

A mida que aquests records li arribaven una i altra vegada, comprengué que, al cap dels anys, tot el dolent que va ocórrer en aquella casa, s’havia esborrat de la seva ment.  S’adona que ha de fer un esforç per recordar-se de que aquella dona jove que tant reia i tant disfrutava veient bones pel·lícules en el vídeo acabat de comprar havia passat també durs moments d’impotència i negror sota l’edredó amb la seva funda de petites flors. Va saber allò que totes les llàgrimes vessades entre aquelles parets havien estat esborrades pel resplendor i la calma que les il·luminaven en el seu somni.

I aquest dia  s’adonà que s’estava fent gran. I pensà que, si fer-se gran és això, arrancar ortigues que s’havien  quedat arrelades per dins, amb els seus agres picors, dissoldre les ombres, aconseguir que tot el que va viure es tornés suau i càlid, pensà: Benvinguda sigui la maduresa!