Complir 50 anys és la vertadera frontissa de la vida d’una persona, d’una entitat, d’un col·lectiu, és el moment de preguntar-se si s’està satisfet del camí recorregut.

Aquest any et cauen els 50 anys. Escullo expressament el verb caure perquè és interessant visualitzar el cinc i el zero forjats en un motllo de formigó, desplaçant-se forçosos per la vertical de l’aire fins a desplomar-se sobre les  teves espatlles, també les d’un col·lectiu o sobre les parets de l’entitat amb tota la força de la gravitat. Cataplum. Cinquanta! Un guarisme rotund. I com ha estat...? Però si sembla que va ser ahir que... No hi ha remei: ens hem convertit en els nostres propis meteoròlegs i malgrat els ais i els uis que han passat factura al llarg d’aquests anys, vols  seguir endavant. Mitjana edat però l’horitzó pensa (penseu) que el tens llunyà encara. I has de seguir.

Encara és en el record com  t’impactava també la celebració dels 40, ara veus que era una altra cosa. Aquella data fou el trànsit cap a una altra etapa diferent, d’assentament. Però són els 50, penso, el vertader llindar d’una vida, l’edat frontissa, el moment ideal de l’ara o mai. Hi ha tantes coses a fer encara!

D’alguna manera, els 50 són una frontera que convida a la reflexió, a fer inventari i a formular-se la mare de totes les  preguntes amb el seu reguitzell de variants.

A la vida  d’una persona, en complir 50 anys, se li diu que encara té tota la vida davant seu. Mentida podrida. No és cert i tampoc s’està ala meitat  de l’existència, perquè 50 més 50 sumen 100. Són molts anys de vida i poques les persones que hi arriben. Cosa que sí que  s’hi poden afegir a les entitats i associacions. Quants més anys sumin més possibilitats de tirar endavant nous projectes.

Almenys, a aquestes altures, ja has d’haver provat prou eines per dedicar-te a la tasca de fer balanç amb menys risc d’autoengany. Per norma general,  ja has de saber qui ets, el que t’agrada i el que no vols, que d’això ja n’has tingut les dues tasses. Tot i encara que te’n puguin clavar moltes, també has après a distingir la gent tòxica i vampírica per mantenir-la en quarantena, ben lluny. Ja no aspires a canviar els altres, ni que ningú et salvi de tu mateix. Les ulleres del realisme han posat brida a l’ambició desbocada: tu ja no pot convertir-te en astronauta, ni en campió olímpic de triatló. Ja no estàs per aquestes milongues, ni  per a converses carraca.

Si t’asseus i en silenci et poses a omplir amb creus els casellers del que has viscut, faries algun ajust (o molts), com qualsevol, suposo, però en general hauries  de sentir-te satisfet perquè el que has viscut, bo o no tant, l’has viscut tu i forma part de la teva vida. I, potser, amb moltes reticències, els records més importants són els de la família i els amics. Aquests són el millor en tot aquest temps. Hi són sempre, a les verdes i a les madures, aguantant-nos mútuament les nostres manies i tossuderies. Els intercanvis telefònics mutus. Les velles bromes, les complicitats, el temps compartit. Ser amic és voler envellir en paral·lel.

Si estàs enamorat, endavant. Si no, suposo que t’agradaria enamorar-te una altra vegada i potser tornaràs a caure de potetes a la gallega. Però d’una altra manera. A aquestes altures del partit, un ja sap que els focs d’artifici de l’amor duren el que duren, i que l’única forma que el pas del temps no corrompi el sublim sentiment és afinant amb el destinatari. És a dir, el cor només s’ha d’entregar a algú digne de ser el teu amic.

Il·lusions: amb més o menys fortuna, has fet fins ara de la teva vida el que t’ha agradat i en aquesta processó has de pretendre seguir procurant que el ciri et faci arribar fins al final. Amb ganes renovades de plantejar batalla i aprendre a fer-ho millor. Sense cap altra pretensió que entendre’t a tu mateix i aquest gran embolic que anomenem món. Viu molts anys pel simple gust que, després dels 50, continuaràs amb ganes d’explicar contes tan efímers com són els d’aquesta celebració. I ara et toca a tu, que et pensaves que te’n lliuraries. Ja sé que és una putada però avui, i que no sigui per costum, explica’ns el que vulguis de la teva vida, però, per favor, que siguin coses agradables, de les altres també en tenim tots. Ànims i com nou arribat a l’edat frontissa, ho faràs molt bé. I si no et surt bé, ja t’ho recordarem en altres i tots junts ens farem un fart de riure.

Felicitats, si és que es pot dir així!