Vivim en un món en què tots ens volem construir un paradís a la nostra  mida, i aquest paradís és un castell de cartró: una construcció molt fràgil i precària que, no obstant, és molt forta perquè mentre vivim en aquest castell som relativament feliços, tenim una vida més o menys plena i tot o gairebé tot ens funciona, però que, al final, se’ns ve tot avall, si no ens preparem a temps.

He vist créixer molts castells. També he vist caure molts castells. Sembla contradictori, però no ho és. Tot trontolla quan es descobreix la debilitat dels forts i com  reconforta veure la fortalesa dels dèbils.

A la vida s’aprèn de l’experiència en general, encara que cada vegada crec menys que s’aprengui més del sofriment que de la plenitud. El que passa és que aquest sentiment marca més pel que té de carència, de pèrdua, de dolor.

Hi ha tres moments en la vida en què un s’hi ha d’encarar. El primer succeeix massa aviat, en l’adolescència, quan vertaderament s’ha de prendre una posició davant el món i decidir qui ets i com vas a viure. Sol ser entorn als 20 anys. L’altra edat crítica, que és més dura perquè s’és més conscient, té lloc aproximadament 20 anys després. És quan penses que ja no estàs per fer volar coloms, que ets suficient gran com per dir i fer el que vols (sempre amb limitacions), i per intentar que la vida s’assembli el més possible al que realment desitges. I el tercer moment ve quan un albira ja el començament d’un descans ben merescut. Crec que és el moment, quan la vida encara té força, que un ha de fer el camí definitiu. El pas del treball dirigit i obligat a un altre on aquelles aficions i il·lusions que, per manca de temps, no es pogueren realitzar, ara poder-les fer. No confonguem això amb anar de banc en banc buscant l’ombra a l’estiu i el recer a l’hivern. Que hàgim arribat a grans no vol dir res més que canviar d’aires, però sempre amb noves activitats, seleccionades.

Moltes vegades, en observar el meu entorn, penso quants castells de cartró hauran de caure encara per voler fer un món a la nostra mida en una societat que costa comprendre. Un món que, per egoisme, al final es trencarà en trossos. Aspiro que la meva ànima es mantingui i no es trenqui també a trossos.