Mentre reculls amb l’escombra
brosses, restes i paper,
fas massatge i pessigolles
a tot l’asfalt del carrer

Lola Casas

Una finestra és un espai obert a la realitat, o a la irrealitat, o al no-res, o a l’infinit. Treu el cap per la finestra i es pot distreure analitzant aquell conductor que maniobra destrament a l’aparcament, aquella dona amb el nen al coll, l’acompanyant del gos que deixa que es pixi al peu de l’arbre, cotxes que passen sense arrelar.

Abans al matí, ara a hores diferents, veu l’escombriaire fent la seva feina. Arriba amb el seu gran cabàs i la seva escombra, i es posa a escombrar. El carrer, a més de les fulles dels arbres, és sembrat de pipes de gira-sol, papers diversos, plàstics, envasos metàl·lics de coles i de tetrabrics de sucs tropicals, de trossos de diaris, de paquets de tabac aixafats, de cagarades de gossos d’amos porcs, perquè el gènere humà és bastant porc, almenys de portes enfora. Abans, més que ara, l’escombriaire no deixava passar ni una burilla, però n’hi ha tantes!

Una vegada escombrat el tros de carrer que veu des de casa, fa una volta d’inspecció, per si se li ha escapat alguna cosa, i si és així l’elimina i  se’n va amb la consciència  una mica més tranquil·la carrer enllà, a seguir recollint les deixalles confuses que la gent civilitzada  ha anat encatifant  el terra durant les 24 hores precedents.

A ell, observador com és, li agrada veure treballar aquest home, apreciar la seva honradesa, la seva meticulositat, el seu afany de perfecció. El commou veure’l recórrer el carrer ja escombrat per comprovar si l’acció ha estat implacable i, en cas contrari, corregir errors, encara que l’error consisteixi en el precinte d’un paquet de tabac. L’afalaga, sí, el seu respecte a la missió que li han encomanat: treure del mig la brutícia que els altres tiren al carrer gairebé  sense adonar-se’n, com si el carrer fos un  forat negre que s’ho empassa tot. Gràcies a l’escombriaire, els veïns es creen la il·lusió que són gent neta, encara que en realitat són... una altra cosa.

L’escombriaire és un home que coneix bé les debilitats dels humans: embrutar, tacar, empastifar, ser una mica porcs. Avui el carrer és més de passavolants que de les persones veïnes. Els auriculars l’aïllen d’aquest món que es troba cada dia. Encara que no se’l consideri un treball massa digne,  a ell li tinc un gran respecte.

Observa  l’escombriaire quan es para a fer un cigarret al mateix temps que saluda  la gent però no els alliçona perquè mantinguin  el seu carrer net, aquesta no és la seva feina. Avui fer pedagogia sembla que sigui passat de moda. I així ens va. La pedagogia ben entesa comporta una part alliçonadora i una part correctiva perquè tots ben bé sabem que no només de paraules viu l’home.