Amb aquestes paraules llatines he volgut resumir el sentiment del pas del temps i de tot el que es perd per sempre. Amb el fi de retardar en el possible tal desastre, s’ha formulat l’home, constantment, a través dels segles, aquesta pregunta: on estan? què ha estat de tot allò? Sempre que ens ho preguntem les coses no s’oblidaran del tot, ni del tot moriran les persones i els afectes. François Villon, mig borratxo canta inconsolable: On estan les neus d’antany?

Quan un es va fent gran, volen els anys. Mira un enrere, i el nostre passat, confús i indistint, s’embocalla amb la boira. Els joves, atordits per la pròpia força, si miren enrere, amb prou feines adverteixen res que no sigui l’escuma de la seva braçada. D’aquesta manera, per a  uns i per als altres, els anys acaben assemblant-se tots una mica entre si. Si preguntéssim a la gent que ens enumerés alguns fets excepcionals en la seva vida personal, molts coincidirien:  el primer amor, la mort dels éssers estimats, el naixement dels fills, potser la loteria, un negoci aconseguit, una herència...Si preguntéssim per una efemèride, recordaríem sempre l’última que ens ha colpit.

En què som diferents del que érem llavors? En què ara ja no volem i potser no podem pujar en aquest carrusel de cavallets que, després de tant de temps parat i en silenci, comença de nou, carranquejant i somnolent, a donar voltes. Una musiqueta metàl·lica i trista acompanya a les figures grotesques, fantàstiques, estridents. Em suggereix aquesta imatge la de la vida, com també la d’aquest nen que, a terra encara, el veu girar. Li brillen els ulls de desig. Ho donaria tot per cavalcar en un  d’aquests cavallets de fusta pintada. Algú el puja en un. Puja i baixa. Ho viu com un somni. És feliç. I jo veig en aquest nen que comença la seva vida, tot el que a mi la vida ja m’ha arrabassat, aquells ubi sunt? I dissimulo per ell, només per ell, solament per ell, les meves llàgrimes, mentre segueix el carrusel  el seu lent i monòton  moviment. Jo ric per fora, el nen tot ell riu. Així és la vida.