A través dels segles, els éssers humans han meditat sobre ells mateixos, sobre les seves facultats i sentiments. Han fet una tasca interior per aprofundir la seva intimitat. Aprofitar aquesta exploració em sembla imprescindible si no volem extraviar-nos en una superficialitat apressada, que pretén  inventar-lo tot corrents. El gran Dilthey deia que l’home no es coneix a si mateix per introspecció, sinó atenent a les coses que ha fet al llarg de la seva història, és a dir, a la cultura. A això es deu l’interès creixent per conèixer la història de les experiències humanes, la genealogia de les coses, les etimologies de les paraules, les tradicions que són trampolins del passat que ens llancen al futur.

Hi ha, com a mínim, quatre tipus de silenci. El primer és el silenci del que calla. “El més savi parlar és callar”. Aquest és el que menys m’interessa, per la seva ambigüitat. Callar pot ser també la demostració d’una gran covardia o d’una gran crueltat. Trobo més importants els altres silencis. Mencionaré primer el silenci exterior. El soroll ens aguaita o ens envaeix. La cultura moderna estima l’excitació i odia  el silenci. Per això els nostres joves escolten música contínuament, mentre caminen, van el bicicleta, estudien o es diverteixen. Ortega y Gasset, en un magnífic estudi, oposà l’abstracció a l’alteració. Quan l’animal deixa de tenir estímuls exteriors, s’adorm. En canvi, l’home roman despert i s’abstreu, es fica dintre seu i reflexiona, es recull en la seva intimitat. Hi ha un altre tipus de soroll, el que estudia la teoria de la informació: és soroll tot el que danya la comunicació. “Hi havia massa soroll i no vaig entendre res”, escrigué un jove poeta alemany abans de suïcidar-se.

L’altre silenci és el silenci interior. Contínuament sonen veus dintre nostre, que ens agradaria fer callar: les de la inquietud, la obsessió, la d’alguns desitjos. La recerca d’aquest silenci ha estat sempre l’objectiu de les ascesis, de la hindú o la cristiana. Pantajali, el fundador del ioga, volia aconseguir la detenció de les ocurrències, la paralització d’aquest flux interior incontinent. La serenitat és un cert silenci.

Però el silenciament de les veus interiors no és un fi, sinó un principi. Arribem al silenci  més misteriós, el silenci místic. Els místics hindús, budistes o cristians ens diuen que quan l’ànima aconsegueix el silenci absolut emergeix el so de Déu. San Juan de la Cruz ho explica en una frase encertada: “Aprendrer a poner las potencias en silencio para que hable Dios”. En ple guirigall, aquestes paraules sonen gairebé com una temptació. ¿D’on ve la unanimitat dels místics de tots els temps? ¿Què escoltaven en el seu gran silenci? Tan de bo ho sabés.