Ens podem autoproclamar enfeinats, tossuts, decidits. Fa uns quants anys, la paraula clau per parlar de l’estat d’ànim dels mestres i professors era “desconcert”. Ningú no sabia ben bé on era, tot anava una mica embolicat. Ara no. La sensació general de les sales de professors crec que es pot definir més bé amb uns altres termes: enfeinats, perquè, tot i que la gent de vegades diu o es pensa que els mestres i professors no treballem, tenim molta feina; en tenim tanta que, sovint hem de tirar endavant entremig d’empentes que ens voldrien fer anar cap a la dreta o cap a l’esquerra, o fins i tot a vegades cap enrere. I, especialment, amb esperança, amb ganes, disposats a lluitar.

Tenim molts motius per lluitar. La nostra feina, que no és senzilla, es complica cada dia. Ja sé que sembla un tòpic, i per això voldria convèncer –o almenys intentar-ho -, amb arguments, amb exemples. En primer lloc, els problemes de disciplina, d’autoritat dins de les aules. Qui va estudiar fa 15 o 20 anys no pot imaginar com és una aula de les actuals, i ja no diguem de més anys enrere. Efectivament, els ensenyants hem de fer uns esforços molt grans, que de vegades resulten ineficaços, per mantenir la disciplina dins de l’aula, per controlar els alumnes, i això que les classes són de menys alumnes. Però és que vivim en el món on vivim; en la nostra societat impera el sentiment estès que les normes socials no cal obeir-les.

Els nostres nens viuen en un món on és una cosa força normal mirar d’enganyar a l’hora de fer la declaració de renda, on és normal aparcar en llocs on no s’ha d’aparcar, on també és normal circular més de pressa del que diu el senyal... Si tots nosaltres, quan ens interessa o quan ens afecta, ens creiem amb el dret a dir que les normes estan mal fetes, i això justifica que ens les saltem, no ens ha d’estranyar que dins una classe, s’arribi a qüestionar el treball de l’ensenyant i es remolegi a l’hora d’haver de treballar.

En segon lloc hi ha una disfunció molt gran entre el que la societat voldria que féssim a l’escola i el que l’escola ha de fer  o pot fer. L’escola no pot ser la solució a la crisi de la família, l’escola no és el lloc on els nois viuen mentre els seus pares treballen. Els nois han de viure a casa seva i han d’anar a l’escola o a l’institut quan toca. I no pas a l’inrevés. Sovint, de manera espontània, busquem  en les escoles la solució als problemes que la societat no sap resoldre. Si mengen malament, resulta que el colesterol s’ha de solucionar a les escoles; si fumen, hem d’ensenyar als nens el perill que comporta el tabac; si hi ha canvi climàtic, nosaltres hem d’educar en la reducció de residus... i així, una llista interminable. Sembla que tot, especialment tot allò que no té solució, ho ha de solucionar l’escola.

Hem de lluitar, cada dia, contra la pròpia concepció de què vol dir educar. De vegades els mestres i professors ens trobem amb alumnes que arriben a l’escola i, més als instituts i s’asseuen a esperar que els eduquem. I ens diuen: “Va, educa’m, que estic esperant”. Però l’educació és una feina activa, que només aprofita al que la fa, no al que mira. Tenim dret a accedir a uns serveis educatius de qualitat. I, de fet, els tenim: potser com mai no els havíem tingut. Però, fins i tot amb el plat parat a taula al millor restaurant, només queda servit qui menja i, sobretot, qui paeix el que ha menjat.

Sovint no s’és conscient que el dret a l’educació es converteix en l’obligació d’estudiar. Mirar fredament educar és antinatural. Educar és aprendre a anar contra els nostres impulsos primaris, és mirar de convertir els nostres instints en actes voluntaris. Educar és convertir la necessitat primària i egoista en necessitat secundària i solidària. Vivim en un món de consumidors on tot ens crida a satisfer a l’instant els nostres capricis, i la feina dels mestres i professors consisteix a convèncer als  nens i nois adolescents que sovint val la pena resistir als impulsos primaris. I, a més a més d’educar, també hem d’ensenyar. Aprendre costa. No és fàcil, no és immediat, no és automàtic. No s’aprèn mirant documentals a la televisió. I m’aventuro a assegurar que no s’aprenen valors  morals mirant futbol ni imitant la vida dels nostres herois, és a dir, dels esportistes.

Malgrat tots els entrebancs, malgrat les dificultats i les pedres que se’ns posen en el camí de l’educació, malgrat tot, som tossuts. Continuem lluitant, i no és una paraula buida. Treballem per guanyar-nos un sou, com a cosa necessària per a la vida, però, sobretot, treballem perquè creiem en la nostra feina.