L’estiu és aquest temps de finestres obertes que fa que ens comuniquem més. Una música llunyana travessa la nit. La veu humana ressona en la llarga nit i s’introdueix dins els nostres somnis. Em vénen a la memòria el rauc de les granotes o el xiulet del gripau en aquell petit parc juràssic de la meva infància al poble. El lladruc d’un gos, el gemec d’una òliba i el renill del cavall. A vegades, les aigües del torrent que  jugava a saltar entre els còdols. A la llunyania, el vaivé del mar.

A l’estiu, els passos desconeguts s’acosten i s’allunyen. Trobo a faltar la polifonia del vent entre les alzines. I el cant del  gall i el primer motor del dia: tot això es perd quan no obrim les finestres.

A l’estiu hi ha la possibilitat de diluir-nos en el món gràcies a aquest invent baratíssim que són les finestres obertes, aquest invent que no necessita instal·lació i al qual cap govern pot posar límits. La casa silenciosa sumida en la penombra de les persianes mig abaixades. Em quedava en silenci i em deixava  bressolar pel vague murmuri de l’aire que penetrava acanalat de finestra a finestra.

L’airet movia els arbres i les ombres de la paret feien pensar en una escena  submarina. Tenia la impressió d’estar surant entre algues i herbes submarines que es bressolaven a impulsos dels profunds corrents oceànics També el silenci s’assemblava al silenci del mar amb una música suau. Tanco els ulls per escoltar millor la melodia i com Gurnemanz de Parsifal deixa que els meus pensaments s’omplin de records. 

Per les cortines entreobertes entrava la primera claredat del dia. La cambra sencera semblava immersa en una llum d’insomni, rosada i lívida. Pensava que mentre dorms no existeixes, l’oblit s’apodera de la vida  i el temps ho ennuvola tot, ansietats, sobresalts, pors, rebequeries. Recordo quan em deien que havia d’aprofitar les nits, aquell temps en què al final tots decidim fer una pausa i ens lliurem, rendits, confiats als somnis, ens allunyem de tots els esdeveniments...

L’estiu era un temps en què els nens jugàvem amb bales, amb cromos, amb baldufes. Fou una època senzilla, pobra, però riquíssima al mateix temps. Semblava que la vida caminava sola. Ara me n’adono que totes aquestes coses no les determina ningú. Eren així i prou.

Es podia ser pobre, però alhora molt feliç. La nostra infància tingué això. Si no paties fam descaradament, o fred o privacions molt greus, passaves pels carrers creixent sense adonar-te.

Mentre el sol, veloç i segur, s’acostava al seu punt més alt en el cel sense núvols, cada cop més encès i ja totalment estiuenc, pensava en els propers anys de la meva vida.

Al fons el so cristal·lí d’una campana saltirona l’aire. És la campana del temps, la que sona constantment mentre estem vivint, no en el passat i en el futur, només; està sonant ara, en aquest moment. Però no ens han educat prou bé per escoltar-la. Aquesta és la nostra deficiència. Enyorant el passat i obsedits pel futur, deixem que el present, que camina al nostre costat, es faci visible.

Que difícil és escoltar bé! Gairebé tant com saber explicar. I ens passem la vida explicant a qui no escolta i escoltant a qui no explica, i volent escoltar a qui desitgem que expliqui. Al cap i a la fi, les nostres últimes paraules seran les que romandran a la memòria dels que ens van atendre, i poca cosa més. Per això l’afany per explicar les coses i l’afany per captar el murmuri de les paraules són les accions més profundament humanes, en les quals anem a trobar l’altre per  salvar-lo i salvar-nos de la deriva.

Des de la finestra oberta al sol, una llimona. La lluna, una rodanxa d’albergínia. A la llunyania, el mar. Sorra fina al fons del llit.