COMIAT A JAUME SANMARTÍ PER JUBILACIÓ

“Adéu siau, turons, per sempre adéu-siau 

oh serres desiguals que allà en la pàtria mia 

dels núvols e del cel de lluny vos distingia 

per lo repòs etern, per lo color més blau.”

És en la poesia de Bonaventura Carles Aribau on es deixa sentir, en moments difícils el plany de la pàtria, l’enyor i l’esperança, però la paraula “adéu”, per a nosaltres, no ha de tenir aquesta força profunda pels  moments que avui volem recordar. “A reveure” és el mot que he escollit per plasmar que tot no s’acaba aquí. És l’esperança en el futur.

Jaume, des que prengueres la decisió de dedicar-te al món de l’ensenyament, al llarg d’aquests anys hauràs vist que el tant per cent d’il·lusió que hi posaves en els primers temps s’ha anat convertint en experiència, sense bandejar, però, pas mai aquella il·lusió. Nosaltres  no podem treballar sense il·lusió. Tan aviat ens il·lusionem com ens desil·lusionem. Som com els nens.  Producte del mateix entorn, amb les mateixes contradiccions i controvèrsies, amb la mateixa –moltes vegades- manera d’actuar com ells. La cita dels Evangelis “Si no us féu com ells...” Si nosaltres  no ens fem com ells i no ens hi apropem, no podrem comprendre’ls i fer-los entendre el missatge.

Ara ja, a final de curs, tots acabem cansats. Ha estat-com sempre- un curs intens, amb infinitat de situacions de tota mena. Però el que voldria recalcar és que penséssim en positiu. Som un col·lectiu amb moltes frustracions, i moltes vegades  les situacions positives i valorables  les enfosquim per fets puntuals. Petites situacions les magnifiquem i no ens deixen veure la llum final.

Aquest acte emotiu d’avui, tots junts, hauria de servir  per veure com ha estat, és i quin projecte tenim de cara al futur. L’escola ha passat de ser –en uns anys- d’una petita família a una família gran, propensa a la dispersió. D’això en saps molt bé tu, Jaume, doncs recordant anys anteriors ens parlaves amorosament de tota la teva nombrosa família i, ara, cadascú ha anat volant, dispersant-se, però no per això us heu deixat d’estimar.

Cada vegada tenim més la sensació que ens anem separant, que no trobem moments per reunir-nos. Que sigui avui, i des d’aquí, que pensem què podem fer. “No només de paraules viu l’home”, sinó que el temps que ens queda de curs, poder trobar solucions o almenys propostes. Per camins com “això  no té remei”, no actuem en positiu.

Fixa’t, Jaume, com aquest acte ha arribat d’oportú. Ens porta a reflexionar i, tal vegada, a apropar-nos una mica més als uns als altres. Poder explicar als altres les nostres inquietuds, els nostres projectes, les nostres realitats, és un obrir-se i comunicar-se espiritualment, un nexe d’unió  fonamental en tota relació humana.

Els qui hem viscut tots els teus anys aquí a l’escola hem compartit amb tu, dins de les nostres limitacions, períodes teus familiars alegres i complicats, generosos i difícils i, més endavant –novament- gràcies a Déu, molta il·lusió que tant necessitaves i que tant ens ha alegrat. Per aquest camí s’arriba al retrobament.

És un any clau, a l’escola. Acabem de celebrar els actes de la cloenda del Centenari del Col·legi i com deia aquell dia, l’escola som nosaltres, les persones que hi estem, que la vivim i la fem viure.

Si  això ho tinguéssim molt clar, encara que els nous mètodes pedagògics ens porten per camins diferents i alhora desconeguts, hem de pensar que per damunt de tot hi som nosaltres, com a servei envers els alumnes que les famílies ens han encomanat. Tots els llibres, tots els temaris, totes les programacions són importants, però mai tant com transmetre il·lusió i proximitat. 

Doncs bé, Jaume, no seria just cloure el curs i el centenari sense aquest homenatge a la teva persona. Tu formes part de la història  del Col·legi pels anys que has estat impartint ensenyament, però al mateix temps, per ser el primer professor que es jubila a l’escola. Si tu ho has afrontat fins al final, aquest teu exemple ens ha de donar ànims, als qui ara ja a fi de curs, també n’estem de cansats, a continuar aquesta sana lluita educativa.

No et diem adéu, sols a reveure, Jaume!

Nota:
Aquest acte d’homenatge es féu al Casal Familiar Pare Manyanet