En diverses ocasions he parlat del llegat que féu a Molins de Rei la senyora Maria Magdalena Bonamich, i també d’uns guions radiofònics a Ràdio Molins de Rei. Avui, després de posar en ordre els apunts de l’emissió del dia 27 d’octubre de 1982, farem esment  d’Emili Saleta i Llorens, poeta i escriptor, però abans retrocedirem uns anys enrere per saber  el motiu d’incorporar-lo en aquesta saga de personatges relacionats amb Molins de Rei.

A Molins de Rei, seguint el curs d’activitats literàries i simpatitzants amb les belles tradicions poètiques, s’organitzaren les “FESTES DE LLETRES” els anys 1906, 1907, 1915, 1921 i, amb motiu de les Noces d’Or de la Joventut Catòlica, l’any 1929, es programaren uns Jocs Florals públics. Al llarg d’aquells anys varen enaltir la nostra Vila per ordre cronològic Rubió i Ors, Carbonell i Selva, Rodón Pujol, Puiggarí Pastor, Perramón Castany, Ferran Agulló i Albert Pujol i Bernis.

La poetessa Anna Canalias i Mestres (de qui en vam parlar a bastament en el seu dia), també se li ha de reconèixer el seu entusiasme per aquests actes.

En la convocatòria dels Jocs Florals de Molins de Rei l’any 1951, organitzats  per l’entitat Foment, el dia 17 de juny, amb motiu de les Bodes de Plata d’Estudi d’Art Dramàtica, va ésser premiat amb el IV premi dels Extraordinaris, a part dels tres premis  ordinaris, el poeta i escriptor Emili Saleta i Llorens, amb el seu “Poema de Molins de Rei i el Llobregat”, sota el lema “Vila de Molins de Rei, la del Pont de Quinze Arcades. F. Agulló.”

Emili Saleta i Llorens va néixer a Reus (Baix Camp) el 14 de juliol de l’any 1888. Va morir a Barcelona el 27 de febrer de l’any 1953.

Va ser un viatger a terres estrangeres i va radicar i arrelar a Molins de Rei  des de l’any 1918 fins al 1925 i també a Sant Genís de Vilassar.

El crític Tomàs Roig i Llop diu que era tot un poeta. “Els seus versos són moltes vegades un miracle musical. La seva poesia ens fa sentir el seu respir suau, tot ell encès d’esperit i amb aquell somriure que mai no deixa de tenir clarors d’infant. Va teixir la túnica dels seus versos, tan intensament sentits que, de fet, el fan viure sempre entre el somni i la realitat.”

En el llibre “L’íntim refugi” hi trobem el poema escrit en homenatge a Molins de Rei. A la introducció diu: “ (...) Jo pertanyo, doncs, a la croada dels que propugnen el retorn als pensaments senzills i als sentiments senzills, a la frescor i a la ingenuïtat dintre del bell dir, que tot això ja és evidentment POESIA...

POEMA DE MOLINS DE REI I EL LLOBREGAT

Molins de Rei, vila polida,
que t’has fet gran i ensenyorida,
arca i estoig dels meus records,
tota enjoiada i embaumada
per tanta fruita assaonada
d’un bé de Déu de camps i horts.

Ets franca, oberta i riallera,
ets endreçada i ets feinera
i ets catalana per el seny:
i tens el bosc i la muntanya,
i tens el riu que t’acompanya,
i tens la plana i tens el greny.

Per tants records de la infantesa,
per tot el goig de jovenesa
que al teu redós jo vaig fruir,
a vora teu retorno ara,
cercant l’obaga i la font clara
amb un amor de pelegrí.

Plau-me evocar, amb l’encís d’artista,
aquella vila vuitcentista
que porto jo esculpida al pit;
aquella vila molt més xica,
més camperola i també rica,
però amb un més senzill vestit.

Conservo bé la imatge neta
del “TITUS” vell que, amb la trompeta,
ens pregonava a mitja veu,
tal com es fa en to de conversa,
un peix molt fresc a ral la terça,
sempre. “A la plaça de la Creu”.

Veig l’enrenou, amb estridències
–cotxes, tartanes, diligències-,
vora mateix l’estació,
i sento el crit del vell “Patana”,
tivat, al peu de la tartana:
“Va a Sant Vicens, el senyor...?
I uns altres crits de més enrere,
“A Vallirana! Ordal! Corbera!...

Pertot  sorgien en to greu;
i encara el “XATO” us saludava
mentre, estrident, us eixordava:
“A Pallejà i a Sant Andreu!”

I una altra estampa tinc gravada
d’aquells hostals d’anomenada
del Boix, del Roca i el del Sant;
amb el fresseig i faramalla
de picarols i gent de tralla,
de carros que entren o se’n van.

Riera amunt, passat la via,
llavors el goig us corprenia
perquè ja entràveu bosc endins;
i avui em fa una cosa estranya
veure pelada la muntanya
i el “bosc del ROCA” sense pins.

“Font del Marxant”, ara oblidada,
sense aquell raig d’aigua gemada
que no s’havia estroncat mai:
llavors et feia acollidora
l’ombra suau, benefactora,
de quatre salzes i un desmai.

Del pont famós de pedra, encara,
m’ha complagut, abans, com ara,
mirar l’estesa d’aquest Pla;
i escoltar, com una balada,
l’aigua que llisca enjogassada
i, ondulant, sempre, avall se’n va.

I veure aquest conjunt de vil·les,
enriolades i tranquil·les,
que vora el riu formen estol;
i aquesta minsa i lleu boirina
que ho brunyeix tot d’una polsina
de ruixim d’aigua amb llum de sol.

L’esguard es perd en la llunyania
i ençà i enllà només destria
fruites i flors sota del cel:
ara és la poma camosina,
o bé la pera de pell fina,
o són els préssecs “Sant Miquel”.
Riu Llobregat, riu llegendari,
i que ja prop d’un mil·lenari 
feies rodar els nostres molins;
jo crec que, amb tu, el perfum t’emportes
de tota aquesta plana d’hortes,
de camps florits i de jardins.

Neixes, saltant, dalt la muntanya,
vora un gran pic i una cabanya,
però esdevens feiner, content;
t’estrenys, lliscant, quan trobes noses,
cantes, joiós, per les rescloses
i mous turbines, diligent.

¡Ai, qui t’ha vist! I qui et veu ara,
vila que jo remembro encara:
vell Cementiri, “El Puntarró”,
“Font dels Casats”, tan ombrejada.
Parròquia antiga, enderrocada...
i aquell quiet  Carrer Major!

I tu tampoc ets tal com eres,
placeta, “la de les moreres”,
ni el “Terraplè” és tan atractiu;
lloc aleshores solitari
com un recés per festejar-hi
a les vesprades de l’istiu.

Vila d’antiga Senyoria
pel teu Palau de Baronia
i el més antic Castell Ciuró;
tu fores Cort per les estades
de moltes testes coronades
de Catalunya i d’Aragó.

Molins de Rei, vila polida,
que t’has  fet gran i ensenyorida,
gentil pubilla d’aquest Pla;
jo, que he seguit l’afany que et guia,
et vull com eres algun dia,
com ets avui...i com demà.