En llegir el llibre “DONES de Sant Feliu de Llobregat. Les altres protagonistes de la història” 4a Beca de Recerca Nova Dona (2001), de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, obra de Caterina Riba, editat el març de 1006 em cridà l’atenció el nom i la ressenya  d’Emiliana pel fet d’haver nascut a Molins de Rei, encara que tota la seva vida l’ha fet a Sant Feliu. L’Emiliana, mestra santfeliuenca, presa de l’embranzida de l’esperit del Maig del 68, va proposar, juntament amb altres professionals de l’ensenyament, una renovació pedagògica que culminà amb la creació de l’Escola Mestral. El centre es fundà sota la forma d’una cooperativa de consum constituïda per pares i mestres que lluitaven per una educació no confessional, on compartissin aula nens i nenes i on les classes s’impartissin en català. Són les mateixos anys i el mateix esperit que a Molins de Rei, portaren a terme pares i mestres a l’Escola Estel.

Emiliana Fenollosa nasqué a can Capellans, al límit entre els municipis de Molins de Rei i Sant Feliu de Llobregat, estudià i féu vida a Sant Feliu. Quan sortí de l’escola de Magisteri tenia moltes ganes de regenerar l’educació rígida i dogmàtica de l’escola  pública del franquisme. Amb Maria Fanés crearen un agrupament escolta des d’on sortí la iniciativa d’una alternativa a l’educació proporcionada pel règim.

Esperonades pels pares i seguint l’exemple d’altres cooperatives de Barcelona i dels voltants, van decidir tirar endavant el projecte. La primera llista de socis ascendia a 84 membres. La implicació de tots ells féu possible dur a terme aquesta iniciativa quan encara faltaven set anys per a la mort del dictador Franco. El projecte sorgí sota l’ègida de l’Institut Rosa Sensat, dirigit per Marta Mata, una entitat que es dedicava a formar mestres dins una línia socialista i que coordinava una xarxa de centres docents que es basaven en la nova forma d’ensenyar.

En un inici hi havia 75 alumnes d’edats compreses entre 3 i 7 anys, tres mestres i una coordinadors que anava rotant. Van trobar-se amb problemes econòmics, ja que no tenien cap  subvenció i havien de pagar el lloguer de les diferents torres que s’utilitzaven per impartir-hi les classes. No fou fins l’any 1977 que l’escola disposà d’un edifici prop de la carretera de la Sànson, l’emplaçament actual.

L’escola començà, doncs, onejant la bandera de la diversitat econòmica, lingüística i religiosa, amb l’empenta de mestres i pares que prenien les decisions per consens. L’esperit trencador al principi sobtava alguns pares, que no veien amb bons ulls que les mestres “portessin pantalons o posaven en dubte la laïcitat del centre portada a l’extrem”, explica Caterina Riba en el llibre esmentat. Les mestres arribaven a buscar cançons populars sense connotacions religioses per a les festes catòliques, com el Nadal. No obstant això, un cop celebrada una assemblea en què quedà ratificada la idea de l’ensenyament laic, els pares interessats a oferir una ensenyança catòlica als seus fills van posar en marxa grups de catequesi a la parròquia.

A l’escola es valorava molt la part artística i s’hi duien a terme una sèrie de tallers en què participaven els pares i mares. Es treballava, per exemple, la plàstica, la música, la fusteria, la cuina o l’hort que hi havia al centre. També eren excepcionals respecte a la resta de centres docents, les sortides als parcs, les excursions a la Fira de Santa Llúcia a Barcelona o les colònies.

Els alumnes no portaven material de casa ni seguien manuals. Començaven a obrir-se escletxes en el règim polític que eren aprofitades per llançar al mercat les primeres publicacions en català, però encara era rar utilitzar-ne a les escoles. Els pares portaven paper d’embolicar i material de rebuig de les fàbriques, es guardava l’embolcall dels caramels i amb tot aquest material es confeccionaven els àlbums que els infants s’emportaven a casa. S’intentava treure partit de les coses més senzilles. Per ensenyar matemàtiques, per exemple, es treballava a partir de jocs amb botons.

Emiliana Fenollosa, en preguntar-li com descriuria  aquella escola dels primers anys, diu: “Un centre obert a tothom, molt receptiu a tot allò que es fes a Sant Feliu”, i creu que va suposar el motor d’altres iniciatives, com ara les guarderies, o la recuperació de festes i tradicions genuïnament catalanes.

Aquesta mestre, nascuda a Molins de Rei, encara que tota la seva vida pedagògica hagi estat a la ciutat de Sant Feliu de Llobregat, ens fa recordar tants i tantes mestres, pioneres d’una educació nova, d’una nova manera de fer escola... No esmentarem cap nom, tots els que visquérem aquell moviment pedagògic, encara que en altres centres,  procuràrem també obrir portes a les noves pedagogies, encara que moltes vegades no se’ns comprengueren i fórem advertits i mal vistos per direccions ancorades en el passat, sense arrelament en el món que nosaltres trepitjàvem en diferents moviments populars i compreníem més bé la realitat d’aquestes noves escoles.

Gràcies a aquestes persones, mestres com nosaltres, amb valentia i vocació trencaren motlles, potser no tots compartits pels mateixos pares, però que a la llarga han fet vilatans més compromesos amb la nostra realitat cultural, cívica i social. Sempre he tingut clar que si volem que els pobles tinguin associacions fortes, arrelament social  fort i compromès, la base és l’escola. No només l’escola de llibres, sinó l’escola oberta a tota realitat cultural i històrica del poble. Saber la nostra història, participar en les activitats que es realitzen al municipi faran que les arrels siguin més profundes i que el dia de demà, havent après a estimar-lo, tinguem persones cabdals davant de les associacions i moviments socials, per arribar després a ser les persones que ens governin, perquè no es pot governar des de l’ajuntament si abans no s’ha ensenyat a estimar el poble.