En una de les últimes intervencions de la passada temporada del Bon dia vaig dir que el mòbil era un artefacte del maligne, inventat per fiscalitzar els homes, per fustigar l’escassa llibertat que els deixava el tràfec dels dies i per immiscuir-se en la nostra precària intimitat, i ho mantinc, però el temps passa implacable, i aquelles diatribes contra el mòbil s’han quedat una mica obsoletes, com andròmines en una golfa devorada per la pols. Crec que en el nostre contracop subsistien certs regusts de desconfiança cap als avenços de la tecnologia; en certa manera, com a persona que escric sóc un animal pretecnològic, que fa servir instruments antiquíssims (encara que també faig servir l’ordinador), que estimo la soledat (o la odio, però en qualsevol cas mantinc una relació molt aferrissada amb ella), que té vocació d’eremita i misantrop. Naturalment, el mòbil se’ns antollà al principi una sort d’intrús que venia a desbaratar la nostra arcàdia esquerpa, una arma arrasadora  per reduir a runa l’arquitectura del silenci. Però aquells recels aviat es dissiparen; ara, encara que no me n’he convertit en addicte, hi veig més avantatges que abans quan treballava més hores perquè llavors estava constantment  comunicat.

Acceptant que el telèfon mòbil és ja una conquesta irrenunciable de les comunicacions, un gosaria demanar un ús responsable del mateix. I no obstant això –també ho vaig dir- segueixo sense suportar a aquells maleducats que, enmig d’un plàcid viatge, encara em continuen fent-me impossible el trajecte amb aquelles trucades.

I passen els dies, els mesos, i passaran els anys i això no s’arreglarà. Manca de respecte, manca d’urbanitat. I això passa també en altres llocs públics que, malgrat l’avís previ, enmig d’una conferència, inauguració i també en  esglésies i teatres, sona la maleïda música. Josep Maria Pou, en una entrevista que se li féu a Valladolid amb motiu de l’estrena de “La cabra o ¿quién es Sylvia?” explica que “sonà un mòbil en el moment més profund i emocionant de la funció, just tres minuts abans d’acabar. Va malmetre el silenci de la funció i no vaig poder aguantar-ho. Jo he tallat ja tres vegades les meves funcions per culpa del sorollet delsmòbils, però no al primer, al tercer. He tallat i m’he dirigit al públic, dient-li: “Fins que vostès no siguin conscients del que no suposa no apagar els mòbils al teatre, se seguiran fent malbé les funcions. Crec que he de fer això, encara que a alguns companys de professió no els agrada.”

És lamentable, però no és un fet gens aïllat. Com també fou lamentable, entre moltes altres, l’acció de filmar amb un mòbil la mort del dictador iraquià o totes aquelles filmacions que es van fent en col·legis i instituts, entre els col·legues, per demostrar com actuen amb les persones indefenses.

I això només és el començament, perquè la tecnologia no para. Fa fressa pensar que en les passades festes de Nadal (2006) es van vendre 4 milions de mòbils, el 84% tenien càmeres de fotos, més de 73% comptaven amb tecnologia  sense fil i el 40% , amb targeta de memòria.

Ara que he començat a aprendre’n les beceroles del meu mòbil, l’hauré de canviar perquè ja s’està quedant obsolet. Ja veig que, malgrat la meva bona voluntat, continuaré estant  sempre en la pretecnologia.