Dues setmanes abans de Nadal els pobles grans i sobretot les ciutats s’il·luminaven per a l’ocasió, no com ara que la il·luminació s’encén un mes abans pel reclam publicitari i consumista. Lògicament aquella il·luminació no era la d’ara i només quedaven il·luminats els carrers més emblemàtics. Guarnir amb llums i llars, són tradicions  realment antigues i que fan referència a la  disminució de  la durada del dia. Sobretot en els països nord-europeus, on els hiverns són de dia curt i temperatures extremes, hi havia la creença que la gent havia d’encendre llums i focs per ajudar al sol a vèncer la seva particular batalla contra la foscor. Quan realment la batalla estava guanyada, i el dia tornava a allargar-se, la gent guarnia les seves cases amb corones, garlandes verdes i vermelles per celebrar la victòria del dia sobre la nit.

La nit de Nadal no era tradició d’una gran celebració a les cases catalanes, ja que aquesta es reservava per a l’endemà, el dia de Nadal per al dinar de la família. Però sí que hi havia tradició d’anar a la celebració de la Missa del Gall. Aquesta està relacionada amb les antigues creences, i els catòlics van optar per celebrar una missa en el moment del cant del gall del dia en què començava a allargar-se la claror, per celebrar la victòria de la llum amb un acte religiós.

La setmana de Nadal diferents grups de nens i nenes, acompanyats  a vegades pels catequistes, anaven de casa en casa per cantar unes nadales davant del pessebre, sempre sortien amb dolços o amb monedes.

El dia de Nadal era per estar-se a casa amb la família més propera. Aquesta tradició segueix, encara que  hi ha la moda d’anar a restaurants, per  estalviar feina a la cuina i a la casa, però encara té vigència la dita “Per Nadal cada ovella al seu corral, que ve  de quan els  pastors tornaven per Nadal cap a casa seva per estar amb la família i tancaven el ramat a les corts o corrals.

El menjar de Nadal més cuinat a totes les cases era l’escudella, la carn d’olla i el capó rostit, per postres neules i torrons. Per beure, un bon vi i xampany. Els més grans remataven la festa amb els quasi desapareguts dolços, com l’Estomacal, el Gran Marnier, el Licor 43, el Calisay, els Aromas de Montserrat, el Cointreau o l’Anís del Mono i també els conyacs. Els menjadors s’omplien d’un dens fum de puros i de les cigarretes.

Per Sant Esteve, continuava la festa gastronòmica, sent el plat principal els canelons del rostit amb beixamel, acompanyats de les “sobres” del dia anterior. En honor a la veritat tot el que havia  sobrat era molt bo i seria el menjar de les cases durant els següents dies.

La festa que seguia era la de Cap d’Any. El  dia abans, segons la tradició catalana, surt “l’home dels nassos”, que té tants nassos com dies li queden a l’any. A nosaltres ens feia pensar quants nassos tindria, però en realitat quan ens adonàvem que només quedava un dia per acabar l’any, vèiem que aquest personatge popular tenia, com tots els humans, un sol nas.

La nit de Cap d’Any, en aquells anys, no se celebrava com ara ni molt menys. Amb els anys, seguint tradicions foranes, es prenen els dotze grans de raïm coincidint amb les dotze campanades i qui més  qui menys, envoltat de familiars o amics, acomiada l’any anterior i dóna la benvinguda a l’any que comença.

L’inici de l’any és el moment propici perquè tothom s’ompli de nous propòsits i noves metes. Qui no ha sentit o dit aquella frase “Any nou, vida nova”. Bons propòsits d’entrada, fàcils de fer. L’important és que l’últim dia del mateix any, abans dels nous propòsits, s’hagin complert els anteriors.

El dia 1 de gener acostumava a ser un dia tranquil i per estar en família. Els temps canvien i molts aprofiten  aquests dies del Nadal per sortir, per anar a esquiar, per viatjar. La televisió continua  retransmetent el tradicional Concert d’Any Nou de Viena amb la Fhilarmònica de Viena, arreu del món. Totes les obres, amb algunes excepcions, són obres de compositors de la família Straus. També els salts d’esquí d’Any Nou en són una tradició.

L’any 1962 una nevada va sorprendre a mitja Catalunya. Molins de Rei, que no havia  acabat de pair la gran riuada del setembre, es trobà amb una gran nevada. Després de la plàcida nit del 23 de desembre, a les dues de la matinada del 24 començà a nevar i ja no va parar fins a l’endemà. Els que matinaven per anar a missa primera es trobaren amb un paisatge blanc, els seus ulls no podien creure el que estaven veient. La gent sortia al carrer, els nens jugaven saltant i tirant-se boles de neu.

Va continuar nevant tot el dia de Nadal i la neu s’acumulà  per tots els carrers, terrats, horts i camps. Les palmeres carregades de neu donaven un aire especial que va quedar reflectit en un bon nombre de fotografies i postals. Des de llavors, hi ha hagut nevades, però mai tant fortes.