A finals del 1956, l’enginyer Alec Issigonis rep l’encàrrec del cap de la British Motor Corporation (BMC) de dissenyar un cotxe “realment petit”. La idea l’entusiasmà. Aquest sempre havia estat el seu projecte preferit. La meta era construir un cotxe petit de quatre places, molt ben aprofitat, diferent i accessible a qualsevol. I l’aconseguí, havia nascut el Mini.

Aquesta petició, com gairebé sempre, tenia el seu origen en un problema econòmic. El 1956, un mes després de la retirada de les tropes britàniques de la zona del Canal de Suez, el president d’Egipte decretà la nacionalització de l’empresa que estava a càrrec del Canal  i el tancà durant alguns mesos. El preu del petroli i, per tant, el de la gasolina, que a més hagué de racionar-se, es disparà. Els fabricants ho veieren clar: s’havia de desenvolupar un cotxe petit i econòmic.

El 26 d’agost del 1959, Issigonis ho havia aconseguit: presentava el Mini “Classic” que només feia 3,05 metres de llarg, 1,41 metres d’ample i 1,35 metres d’alt, en dues variants: el Morris “Mini Minor” i l’Austin “Seven”. Era un cotxe de tracció davantera amb motor transversal, amb una cilindrada de 848 cc que arribava als 120 km/h.

Les soldadures vistes entre els para-xocs i la carrosseria es convertiren en una de les seves característiques. La porta s’obria amb un cable. La calefacció només es podia adquirir com equipatge  opcional. Pesava uns 600 kg. i el volum del maleter arribava a 195 litres, que es podien ampliar obrint la contraporta, amb obertura  cap avall.

Obtingué bones crítiques en la premsa del motor, encara que durant els primers mesos les vendes foren escasses. Però, aviat, tot canvià. Famosos i alta societat anglesa es fixaren en ell; primer, Lord Snowdon, el marit de la princesa Margarida, i després  la mateixa Isabel II s’assegué en el cotxe per fer un passeig pel parc del castell de Windsor. Fou la consagració. El 1962, les vendes superaren les cent mil unitats i el 1972 arribà a tres milions.

Es feren moltes versions: furgoneta sense finestres posteriors, familiar, “moke” (per ús militar), pick-up, “Cooper”... Innovacions: caixa de canvis automàtica amb quatre velocitats i marxa enrere, rodes  amb llantes especials, calefacció en sèrie...

El 1980 Mini passà al grup Austin Morris. El 1988 el grup Rover  es féu càrrec de la marca fins al setembre del 2000. Renaixia  de la mà de BMW, el 2001 i el novembre del 2008 sortí el Mini “E” en el Saló de l’Automòbil de Los Angeles, amb la novetat de ser el primer elèctric de la marca.

El Mini arribà a Espanya començant-se a fabricar a la localitat navarresa de Landaben a finals del 1969. Era el moment em què la majoria dels espanyols a penes podien somiar amb un 600. Així que el Mini es convertí en el cotxe dels “niños bien”, que voleïn quelcom diferent. L’any 1975, el Mini es va deixar de fabricar a Espanya.

Actors famosos el convertiren molt aviat en el favorit. Peter Sellers obsequiava totes les  seves nòvies amb un Mini “Classic”. Paul Newman, Steve McQueen o Brigitte Bardot. La dissenyadora Mary Quant amb la minifaldilla o els Beatles l’ompliren de flors i altres símbols hippies. El príncep Juan Carlos d’Espanya i Rainero de Mònaco o el rei Hussein de Jordània. Avui, Madonna o Kate Moss presumeixen de posseir un Mini.

Una curiositat. Vint-i-dues persones aconseguiren introduir-se en un Mini. Rècord en el Llibre Guinnes de Rècords el juny del 2006. El primer hi estigué sis minuts i tots junts aguantaren cinc segons.