D’entrada diré que estem massa tips. Tips de tot i de molts. Tips per ingerir tantes calories sobrants. Les estadístiques ens diuen que consumim molt més del que necessitem i, només amb les que llencem o mengem de mal drago, com deien les àvies, podria viure com a mínim una altra persona, perquè entre les que digerim i les que fem malbé, podria remeiar-se la fam per sempre d’un petit país africà. Només se’ns obre el cor, davant d’una campanya solidària; això si no malpensem on aniran a parar tots aquells productes.

Ens sobren camises, pantalons, faldilles, abrics i parells de sabates. No en tenim prou d’anar vestits. Hem de fer ostentació de qui som i, massa vegades, del que no som i volem aparentar. Ens sobren xals, bufandes, guants. Ens sobren motius  decoratius, fins al punt que no ens queda més remei que anar-los arraconant. Ens sobren rellotges i mòbils. No sé per què  serveixen si la major part del temps el perdem i ja tenim una norma establerta: arribar tard a qualsevol cita. Forma part d’aquesta litúrgia laica del no compliment. La major part dels mòbils, quan els tenim engegats i els hi tenim perquè ens hem creat una falsa dependència, gasten una quantitat d’energia que podria fer-se servir per portar l’electricitat i la telefonia a milers de poblets i poblats del Tercer Món.

No us voldria cansar amb totes aquestes reflexions, però he de continuar dient que ens sobren sabons, perfums i xampús. Més de la meitat els fem servir però els llencem abans d’acabar-los. I ja no dic del poc espai que ens queda als armaris de la cuina, i això que és gran. Tenim aparells elèctrics de tota mena. Ens féu molta il·lusió quan ens els regalaren o quan els compràrem. Ja teníem de tot! Estàvem ben equipats. Podíem obrir armaris i mostrar tots aquells aparells a les visites però, una vegada tancades les portes, continuaran en el llarg silenci només trencat un dia i encara. Quan farem neteja, lamentarem tanta modernitat.

Arraconats queden els radiocassets, els vídeos, els televisors i ordenadors , que encara funcionaven perfectament però ja no eren d’última tecnologia; el mateix que les muntures de les ulleres, i tantes i tantes coses  que ens entren pels ulls a través de la publicitat, coses inútils però que ens les fem vitals, i ens angoixa no tenir-les. I així, a aquell sou que poc es mou, arriba un punt que ja no es pot estirar més i vénen discussions, retrets i coses pitjors.

Proposaria una experiència, que per alguns podrà ser traumàtica, però quan els passi la depressió, veuran que sense crear-se tantes necessitats innecessàries, es pot viure igual o millor. Durant un mes, deixar d’adquirir coses de les quals ja en tenim suficients i  veurem que encara eren vàlides i ja les volíem arraconar per un afany de canvi, de demostrar-nos a nosaltres mateixos el poder i estatus adquirit. Si podem superar aquesta addició, tal vegada tornarem a sentir, com quan érem nens, l’ànim lleuger; nostàlgics de quan ens feien feliços  una rutlla o una nina de drap. Ah!. Se m’oblidava: als nens, a molts nens d’avui, els sobren la meitat de les joguines, i la resta, gairebé també.