La mecanització en tots els àmbits a partir dels anys  60 del segle passat, especialment en el transport, acabà en la major part dels carros, substituïts en molts casos per camionetes, camions, vehicles tot terreny o tractors. Avui dia és anecdòtic veure’n algun pels camins i camps.

Un dels vehicles més afectats fou la tartana, utilitzada sobretot per les cases pairals més pudents.

La tartana era més o menys vistosa segons la categoria dels seus propietaris. Els tendals tenien fins i tot dibuixos en algunes, els seients sempre laterals, podien ser simplement de fusta o coberts amb coixins de cuir farcits de crin. N’hi havia amb cortinetes i altres amb mitges finestres  de vidre. El tartaner anava assegut en una banqueta sobre un dels braços de la tartana o guiava des de l’interior.

A vegades eren els propis propietaris qui conduïen la tartana. Els joves l’utilitzaven per anar a les festes del poble, pensant en  les noies que allí trobarien. Josep Carner ho explicava:

El tartaner es cloïa en sorrudesa:
hi havia festa en el vilatge d’ell;
només pensava en una noia encesa
amb el cabell feixuc en el clatell.

El viatge en tartana era deliciós. La cavalleria al pas  o al trot feia sonar els cascavells de la seva guarnició.

A l’hivern, abans de pujar a la tartana, es col·locaven els  calorífers per als peus (dipòsits plans, fets de llautó galvanitzat i plens amb aigua bullent mantenien la calor durant bastant temps). Mantes sobre les cames i tapaboques per als homes o mocadors grans per a les dones contribuïen a combatre el fred.

La tartana era, igualment, vehicle de transport públic entre poble i poble. Pitarra descriu el tartaner presumit així:

Ab un’haca joyeneta,
Que per corre’s pinta sola,
No passa’l passeig, lo vola
La tartana d’en Peret;
D’en Peret, de qui molts dihuen
A qui informes ne demana,
Qui no hi ha mellor tartana
Ni tartaner més guapet,
Miràusel; la barretina,
De gayró, ab gràcia posada,
Al damunt d’una llaçada
Que’s sap fer al mocador,
Y en lo corbatí de seda,
Que dú al coll, una tombaga...
La que’l vegi es una plaga
Si no’s mor per ell d’amor.

Quan la tartana estava plena, tancaven la portella, treien el morralet a l’animal, feien petar un xic la xurriaca i, una vegada, assegut, en marxa.

Els tartaners eren, generalment, galans amb tots però més amb les dones i no paraven de parlar, explicar contes o tirar floretes a les jovenetes.

I amb el seu arri, arri, osque, osque anaven fent camí sense preocupacions de semàfors, cinturons de seguretat i tantes traves perquè la gent d’ahir no tenien presa i els viatges sabien que “tard o d’hora arribarien”.

Les cases pairals que posseïen tartana, no la guardaven en el mateix lloc dels carros, o sigui a la quadra, sinó en una altra estança que anomenaven pomposament “cotxera” perquè ers tractava d’un vehicle mereixedor de més cura i neteja. Sobretot, si els propietaris tenien casa posada al poble o a la ciutat veïna, en aquest cas posseïen a vegades dues, una per passejar i altra, més modesta, per anar al camp.

Josep Maria de Sagarra en un “Aperitiu” explicava haver vist una tartana  “...d’aquelles que tenen un ventre barroc i una vela pesant pintada de color de caputxa de frare. Pels dintres era folrada d’un vellut vi ranci sofert per aguantar el pes de les anques de quatre generacions. Com a tartana, puc afirmar que era del millor que es feia ara fa quaranta anys. La tirava un cavall negre amb els pèls i els instints en estat natural, dominats només una mica per l’autoritat d’una noia sense edat i sense caràcter, que era l’única persona que ocupava la tartana.”

Més endavant continua dient “que no hi ha res que lligui tant amb el paisatge del nostre país, ni amb la manera d’ésser de la gent, com la tartana.”

Aquest fragment correspon a unes impressions de l’any 1933, quan ja a les ciutats els cotxes ja començaven a arraconar les tartanes. Avui només les podem trobar em museus o col·leccionistes. Les seves rodes iguals que les dels carros han passat a ser objecte decoratiu.

“Tartana galana, carretera enllà
per la terra endins, sota el sol cremada,
amb la teva vela deixes, en passar,
un oreig suau com de marinada”.

En aquests versos de Josep Maria López Picó es condensa tota la nostàlgia per un dels més característics vehicles de pairalisme.