Quan jo era petit, tenia molt clar què era el cel. Un lloc de privilegiats que podien continuar vivint, per sempre, en contacte amb amics i parents que s’havien portat bé en aquest món. Un paradís de felicitat presidit per Déu. Un premi.

I així tant els llibres de religió, com estampes, quadres i gravats en donaven fe. Les cares il·luminades dels escollits contrastaven a la part baixa amb aquelles persones despullades –però sense que se’ls veiés res d’allò que alegrava la vista- que cremaven de mig cos avall, i amb les mans suplicant que aquell foc etern no ho fos per ells. Però, com deia la doctrina, el foc era etern.

Així era com veia, o com ens feien veure, l’infern. Un lloc per a desgraciats pecadors que en vida no s’havien penedit dels seus pecats mortals i que per això mateix estaven sotmesos a uns focs terribles. Tot això ens ho feien creure a través de la fe. La fe és la fe, i no tenia cap mena d’importància que el cel fos un esplèndid jardí o un gran palau. Ni que el foc estigués sempre encès i no ens poguéssim imaginar que els condemnats estiguessin cremant per sempre. La pregunta, que mai ens va ser contestada, era com s’alimentava aquell foc. Ens deien: “El foc és etern”. No enteníem res.

Si el cel i l’infern semblaven espais ben definits, hi havia dos altres espais  difícils de col·locar: els llimbs i el purgatori. Els llimbs era el lloc on anaven a parar els acabats de néixer que havien mort abans de ser batejats. L’any 2009, el Vaticà va dir que els llimbs no era un lloc físic. S’acabaren els llimbs!

Ara, el gener d’aquest any (2011), Benet XVI ha dit que el foc del purgatori  és només intern. En els nostres temps el purgatori era un lloc difícil d’entendre. ¿Quina mena d’espai era? ¿No patien ni fred ni calor? ¿Era una mena d’aula immensa on es feia un curset de redempció per ser, algun dia, admès a una plaça celestial?

El purgatori, fins al gener de 2011 i segons la teologia catòlica tradicional, era el lloc on les ànimes no condemnades a les penes eternes havien de purgar llurs pecats abans de pujar al cel.

Com els altres estadis, sempre havia intentat imaginar com era i on era aquest lloc tan misteriós anomenat purgatori. Me l’imaginava amb poca llum, trist. Un lloc de discreció i silenci pel penediment. El papa Benet XVI, en l’audiència dedicada a santa Caterina de Gènova, del dia 12 de gener  d’aquest any, ens en va donar més pistes, afegint una nova definició: “El purgatori és un foc intern, no és un element de les entranyes de la Terra, no és un foc exterior”. Ara ens comencem a entendre! A mi, modèstia a part i amb tots els respectes pels  professors capellans que vaig tenir a les classes de religió, ja em semblava estrany que el paradís, l’infern i el purgatori fossin llocs terrenals. O que els haguéssim de buscar qui sap on, més enllà del planeta.

Ara el papa Ratzinger em treu un pes de sobre explicant-me que el purgatori no és un indret físic sinó un estat de l’esperit. La metàfora del foc interior crec que s’entén prou bé, un procés que porta cap a la purificació completa. El purgatori és, doncs, el penediment, la pena que creiem merèixer per no haver estat a l’altura de la doctrina catòlica. Així ho entenc i no en vull fer pas broma. Al contrari, ho trobo útil per als creients i  han de procurar aplicar-ho quan sigui l’hora.

Analitzant aquests canvis que fa l’Església sobre la concepció del que és el cel, l’infern i el purgatori  dient-nos que són “experiències interiors de l’home”, totes aquella iconografia, gravats i pintures que hi feien referència passaran a ser material d’arxiu i només passaran a ser, dintre del que cap,  material artístic religiós però sense cap sentit religiós en el segle XXI.

I em quedo amb un dubte més. Amb la negació o la nova interpretació de l’existència real d’aquests estadis, ¿com hem d’interpretar el concepte del més enllà? ¿Quin sentit tindran a partir d’ara les expressions populars de pujar al cel i de baixar a l’infern? ¿Haurem d’esperar dos anys més perquè el Sant Pare de torn faci noves rectificacions?