Una cosa ens separa dels joves d’avui dia als de la meva generació. Quaranta anys i escaig. Només quaranta anys. Però hi ha una cosa que ens agermana: la necessitat de retrobament. Cada generació sent aquesta necessitat, però no de la mateixa manera, les circumstàncies ambientals no són sempre iguals. Nosaltres, els de la meva generació, per a retrobar-nos, ho teníem molt més fàcil que no pas els joves d’avui. Retrobar-nos volia dir fer acte de presència en qualsevol d’aquells ordres: artístic, social i religiós de l’època.

Aleshores, a nosaltres ens semblava que mai altra joventut  havia estat tan ardida com la nostra, ni tan inquieta, ni tan constructiva. Ens en fèiem un mèrit. Aquest mèrit i aquesta sort –dintre de les grans limitacions polítiques i religioses- no l’han pogut tenir els joves d’ara. En quaranta anys, des de la nostra joventut, no solament ha plogut molt i de moltes maneres, sinó que ha baixat la riera i ha fet taula rasa de molts conceptes fonamentals. D’aquí que pugui afirmar que tot el que està fent la joventut d’avui per retrobar-se és molt lloable esforç, i un remarcable mèrit; els joves d’ara han de partir necessàriament d’ells mateixos. No tenen llocs on reunir-se, els manquen locals per a les activitats que desenvolupen i troben moltes dificultats per descobrir el mecanisme que els permeti de posar el seu món en marxa.

Cada vegada més joves es comprometen en fer activitats. Però es troben amb una cicatriu. Les baules de la cadena no tenen continuïtat, i es troben amb moltes dificultats per saber com han d’orientar les seves inquietuds, cap on han d’encarrilar els seus desitjos, en quina roca podran edificar la seva obra. Això, mirat intensament, és d’una tristesa que aclapara. I que revolta. Perquè la joventut no hauria de tenir problemes previs. La joventut només ha de tenir camp per córrer; que l’empenta ja la porta dintre.

Sí, benvolguts oients, sí: pas a la joventut. I més ara que ho demana. Moltes entitats de la vila ja els obre les portes. L’Ajuntament ha de donar més pas a la seva força. Representants polítics de la nostra vila: “No deixeu que vaguin pels carrers perquè els diumenges no tenen on anar. No deixeu que marxin, que potser no tornaran”. Recordo unes frases que un dia em digueren: “Hem estat tant de temps muts...Hem estat massa temps parlant amb nosaltres mateixos...” Hem de pensar en ells, hem de veure’ls com la gent nova que desitja parlar i que té tot el dret a fer-ho. Que no se’ls pot fer viure de promeses no complides, no se’ls pot enganyar i menys, fer callar. Precisament per aquí es comença, perquè cal dir ben alt que una joventut muda, una joventut callada, podrà tenir totes les virtuts que vulgueu que tingui; però no serà mai una joventut de debò, una joventut amb sang a les venes.

Deixem de criticar agrament totes les seves actuacions. Critiquem les dolentes, però no critiquem les que fan per a formar-se. Per formar-se han de seguir el camí. No hem veure les seves actuacions com a feina acabada, perquè és en procés. Tots aquests joves que voluntàriament treballen en associacions, entitats i mitjans de comunicació no els demanem  que siguin perfectes, que siguin ja persones adultes perquè potser, la nostra òptica no és la que realment ha d’imperar en el món d’avui, que ja és més seu que nostre.