Des  de casa dels pares veia els  terrats de moltes cases. A un d’ells, quan només era un nen, anava a prendre el sol amb uns amics i una nena veïna. Ells no volien tenir la pell bruna i ella... ja li agradava. S’amagaven i buscaven l’ombra i cantaven cançons que els ensenyaven a l’escola. Ell sempre havia volgut tenir un terrat, però mai no n’havia tingut. Des de la casa dels pares, al balcó, en tenia uns quants a l’abast. Tenia, també, antenes i roba estesa, i també tenia moltes finestres. Algunes  eren amb cortines, d’altres sense. Es passava la tarda esperant el vespre i els colors rosats i blavosos del cel, veia com de mica en mica s’anaven encenent els menjadors de la gent que tenia davant tants anys. Al parc de sota, a l’estiu, hi havia tot de plantes de lavanda i des de casa dels pares –que en aquells anys no era altra casa que la seva- es veia una manta lila. Si feia un gran esforç, si feia desaparèixer alguns dels edificis, era capaç de veure la casa dels avis, i la casa del seu germà gran. El seu col·legi. El camp de futbol. Si mirava  a l’altra banda, la seva piscina. Els camps i els horts del poble.

Ara, passats els anys, només hi ha un lloc al món per on pot  voltar sabent on és, on queda casa seva, quines coses li van passar fa quinze o vint anys. Per moltes ciutats i moltes mudances, casa seva és aquella casa, i ho sap perquè mai podria perdre’s: sabia com han anat canviant els edificis, i sabia quines botigues eren noves i abans no hi eren. Sabia abans d’aquestes botigues quines botigues hi havia, i sabia com eren certs carrers abans de les obres. Tenia una visió general, la visió de qui feia tants anys  havia vist i trepitjat les  mateixes voreres. És  una de les coses que sap des que no viu allí i que vagi per on vagi, sempre sap, més o menys, per lluny d’on vingui, on queda el camí de tornada a casa.

Quan era petit i la seva mare havia de marxar a la feina, el deixava amb el conserge de l’escola, convertit després en el seu institut. Recorda com la dona escombrava les fulles i semblava un joc, però era feina. Era ben d’hora, no hi havia ningú a l’escola, però ja hi era allà, perseguint aquelles fulles que feien nosa i amagaven pilotes, joguines brutes, papers d’alumini fets una bola per improvisar un petit camp de futbol. Els records li venen. Els dubtes també. Potser no era així, potser era només un  record d’aquells que s’inventen, que els fem nostres, que s’amplien d’una imatge que es té a la memòria...i llavors la mare li havia d’explicar que allò no era així, que era aixà: tant se valia. Li servia  per l’exemple del que volia expressar.

Però abans de la casa que avui coneixia com a casa van haver-hi unes altres. Des del balcó podia veure encara aquella altra casa, on va passar dos anys vivint a una planta baixa amb el que va ser el seu primer jardí. Fins llavors no s’havia plantejat que  poguessin viure  a una casa amb jardí. No era ben bé seu, sinó de la finca, i per accedir-hi necessitaven sortir al carrer i entrar per la porta  que tenien. No el cuidaven gaire, perquè no era feina seva –ni de ningú- però hi havia una flor que no els necessitava: la rosa.

De tant en tant, en tallaven alguna, era cert: creixia d’esquena a ells,  s’enfilava per la reixa rovellada pel temps, es feia pas entre les males herbes.

Amb nou anys, doncs, no sabia que podria viure algun cop a una casa amb jardí. En aquella casa  van passar només dos anys, fins que van poder entrar en la casa d’ara. Del jardí els entraven insectes i també els entraven per la finestra  la primavera. A ell i a  tota la família els fastiguejava, aquell jardí, perquè no l’havien demanat ni ningú els havia preguntat si el volien. Era una sensació ben estranya: els animalons convivien amb ells, de tant en tant sortia amb la mare al jardí per poder netejar una mica i ell anava al seu darrere com ho feia amb la dona que escombrava les fulles seques. El regaven algunes vegades, tallaven les branques quan molestaven. No podia entrar-hi quan volia perquè, segons li deien, què pensarien els veïns. Sí,  aquells veïns, que no patien ni gaudien del jardí més que a l’entrar a la porta de l’edifici, els hi pertanyés tant com a ells aquelles roses, però mai se’n van ocupar.

Ells hi estaven de pas. Sabia que tard o d’hora perdria de vista  aquell jardí, el primer de la seva vida i que ja no tindria, al pis nou, tots aquells animals voltant per casa. No haurien de recollir les coses que els queien al jardí als veïns amb balcons ni haurien de regar unes plantes que no eren  les seves. No tallarien més males herbes ni hauria de contestar una pregunta que sempre havia de contestar als seus amics: no, aquell jardí no era seu, no hi podien jugar.

Gairebé deu anys més tard, aquell jardí formà part de la història de la seva família. No va tenir gaire importància perquè aquella casa només era l’anunci  de la casa que de veritat volien. Ara era al revés: des del balcó podia veure aquell primer jardí i des d’aquell jardí desitjava poder veure tot el poble. Ara seguia sense pertànyer a la planta baixa, però els últims anys hi ha un jardiner que de tant en tant neteja i deixa bonic el jardí amb els rosers. Potser els qui hi viuen ara també tenen la clau, potser també entren de tant en tant i tallen una rosa. Desconeix si eren  igual de maques les de llavors que les d’ara. Aquell va ser el seu primer jardí – i ara en té un altre. Dels rosers que té a casa sempre pensa el mateix: sí, quan arribi Sant Jordi, hauran florit. Són de flor petita i molt delicats. No s’assemblen en res a aquells altres que no els necessitaven per créixer, per ser bonics. Fins que no havia arribat a tenir el seu propi segon jardí, havia volgut les roses d’aquell primer- perquè no podia tenir-les.  

Ara que s’ha fet gran pensa en els llocs on havia viscut. Va passar tota la primera joventut odiant aquells carrers que ja se sabia de memòria, anava fent cops de peu a les pedres mentre tornava a casa i sabia que feia tard, que ja feia deu minuts que hauria d’haver arribat, però estava enfadat amb tothom, estava enfadat amb el món, i sobretot amb aquell poble que l’havia vist néixer i que creia que el veuria morir, que no podria sortir mai d’aquell món minúscul. Odiava el seu poble perquè hi havia molt poques coses que escapaven de l’odi com a adolescent. I quan arribaria a casa, sabia que seguiria enfadat quan es llevaria, perquè tornaria al carrer  que el tenia fastiguejat. L’institut que podria veure des del balcó dels seus pares si fes fora alguns dels edificis, també era motiu d’odi i alhora d’amor.

Té molt clar, amb la distància, que un és, precisament, del poble que ha odiat mentre passava l’adolescència.

I és per això que és del seu poble, si ha de ser d’algun lloc. I és d’aquell primer jardí, d’aquelles primeres roses que no eren seves i que la mare li deia que no toqués, per por que es pogués punxar. És d’aquells carrers per on va caminar, jugar, caure, córrer...que el van fer prou adult i responsable per poder deixar d’odiar-los pels que no podrà mai, per molt que s’esforci, perdre’s.

I avui, aquí, ell que havia odiat aquest poble, que havia crescut i que s’havia fet bonic d’esquenes a ell, sense el seu permís, igual que aquelles primeres flors del seu primer jardí, ha descobert les sensacions mai sentides fins ara.

La literatura l’ha fet estimar moltes coses que no entenia. Aquelles primeres pors de les primeres vegades, totes passades en el seu poble. Els bons llibres l’han fet estimar la infantesa, l’amor, la natura, els dubtes, la pintura, els torrents. L’han fet estimar les flors –les roses, els balcons, les finestres que van a parar a la vida dels altres, els capvespres des de la casa dels seus pares. L’han fet estimar els pobles...fins i tot el seu.