Antigament, els nens a penes portaven material, doncs l’escola s’encarregava d’abastir-los de tot el necessari, bastaven uns quants llibres que els nens portaven lligats, a manera de farcellet, amb una corretja. Més endavant es féu habitual la cartera, una espècie de capsa amb nansa o corretges. Les nenes usaven el cabàs, que era com un maletí petit o caixa de fusta (encara que també podia ser cartró folrat, simulant pell), amb una nansa a la part superior, també de fusta o de metalls, i un pany per poder tancar amb clau.

Perquè els objectes de menor mida no estiguessin escampats per la cartera o el cabàs, els nens disposaven de plumiers, unes caixes rectangulars amb compartiments; en el més petit s’hi posaven la goma i la maquineta, i en els grans i allargats, llapis, ploma, regles i altres elements d’ús diari. Els plumiers de fusta, d’un sol pis o de dos, solien portar dibuixos amb temes infantils a la tapa, encara que també n’hi havia de llisos, de fusta natural. Cap als anys 60 del segle passat aparegueren els estoigs, que es tancaven amb cremallera i que anaren substituint paulatinament als plumiers. Solien ser més amples que aquests: estaven fets de pell o de plàstic i en el seu interior cada cosa se subjectava mitjançant una goma elàstica.

Quan s’havia de corregir o rectificar un escrit, les gomes d’esborrar més comuns eren les toves, anomenades “de pa”, però per traços molt rebels se n’utilitzaven d’altres de consistència més dura. De totes maneres, els mestres aconsellaven treballar amb major pulcritud a fi d’esborrar el menys possible, perquè, encara que la superfície del paper era bastant resistent, podia estripar-se amb l’ús de la goma. Els nens que ja escrivien amb el tremp disposaven de gomes més aspres i dures, i de major resistència, que esborraven la tinta, encara que es notava el desgast del paper i amb l’ungla s’allisava. N’hi havia una que era doble, suau per una banda i rasposa per l’altra.

En els plumiers dels nens mai faltaven els llapis, doncs eren l’instrument principal de l’escriptura i el dibuix. Els més habituals tenien la mina de grafit, un mineral de textura compacte, entre gris i negre, que s’inseria en un cilindre de fusta. De fet, no eren tan diferents dels llapis que es fan servir en l’actualitat, a no ser per la baixa qualitat de la fusta i la poca consistència dels d’abans, que es trencaven amb suma facilitat. Com a complements del llapis era habitual portar en el plumier un caputxó de metall per a protegir la mina i un portallapis, també metàl·lic, doncs, a base de fer-li punta, el llapis es tornava tan petit que no podia subjectar-se amb els dits.

Les formes dels llapis no han variat massa, sí que han canviat la superfície rodona, quadrada, hexagonal o triangular pintada de mil colors.

Antigament, a la classe hi havia un raspador per afinar el llapis; constava d’un rectangle de fusta amb mànec que portava adherit un tros de paper de vidre, de gra fi per una cara i gros per l’altra. Amb el temps, els nens començaren a usar tallaplomes (navalletes de petita mida) i després afinapuntes. Al principi aquest era un aparell cilíndric de metall amb una ganiveta en un extrem; però més tard aparegueren uns petits instruments de fusta, metall i més endavant de plàstic amb un orifici per on s’introduïa la punta del llapis, per afinar-lo. Aquests podien adoptar formes molt decoratives, arribant fins i tot a ser autèntiques joguines que els nens anaven col·leccionant. Les maquinetes sempre han estat els útils més imaginatius i que, en moments donats, han fet escurçar els llapis i els colors de manera exagerada.

En els primers anys de la dècada de 1950, els nens, que fins aquell moment usaven tremps per als seus treballs escolars, començaren a substituir-los per un nou invent que tindria un èxit sense precedents: el famós bolígraf Bic. El seu inventor, l’austríac Friedrich Shächter, havia ideat anys enrere una bola d’escriptura giratòria que feia més còmoda l’escriptura. L’empresari francès Marcel Bich, que produïa plomes estilogràfiques i llapis, adoptà el descobriment de Shächeter, i decidí fabricar un bolígraf barat que comercialitzà amb el nom de Bic. Es tractava d’un simple tub de plàstic, amb tinta en el seu interior i una punta giratòria fina. Al mateix temps també es comercialitzaren els recanvis.