En el llunyà Orient als crisantems se’ls veié amb una admirable fantasia. S’ha escrit que encarnaven el símbol de la vida. Hi hagué  qui creia que proporcionaven una llarga vida. No és d’estranyar ja que les flors sempre s’han considerat símbols de felicitat i d’immortalitat. A la Xina el crisantem es cultivava uns 500 anys aC. A Europa va arribar a mitjans del segle XVII. El nom científic Chrysanthemum, significa en grec “flor d’or”. Els primers exemplars de crisantems de jardí foren traslladats en vaixell des d’Àsia fins a Marsella per un comerciant marsellès.

Sense saber  com es començaren a posar de moda, a la segona meitat del segle XVIII s’importaren espècies amb les que s’obtingueren noves varietats que destacaven pels seus radiants pètals. Mitjançant encreuaments i mutacions s’aconseguiren transformar simples formes naturals en superbes flors ornamentals. Avui dia es coneixen unes 200 espècies de plantes amb estructura similar, encara que diferents en aspecte, color, rusticitat i duració del cicle vegetatiu.

El que sempre ha enamorat dels crisantems és el bell disc central de la flor, generalment groc i circumdat de nombroses lígules de diferents colors.

Com a planta de jardí, prospera en exposicions assolellades. ¿Per què a la tardor la flor es posa més bonica que mai? Molt senzill: només fa flor quan el nombre d’hores de llum és inferior a 14. Necessita poques hores de llum per florir. Així que els dies curts estimulen la seva floració. Quan el nombre d’hores és superior, passa a l’estat vegetatiu. Encara que prefereix terres argilosos, s’adapta a tota classe de terra.

Novembre és el mes dels crisantems. En els cementiris el seu destí submergeix en un abisme de confusions. Ocorren mil coses  que excedeixen el coneixement. El que succeeix és que tota planta deixa camp obert a la imaginació. Antigament ja es col·locaven corones florals en les tombes perquè la seva forma circular simbolitzava la mort. És curiós: altres plantes que són també símbols d’immortalitat no infonen temor ni sentiments desagradables.. El mateix crisantem és al Japó emblema de la casa reial. El costum de portar composicions funeràries adornades amb aquest gènere de flors per a recordar els morts dóna la sensació confusa de la vida.

A partir del segle XVIII els crisantems agafaren significat funerari i començaren a ser vistos com a reflex del paradís etern. Es tracta d’una realitat inventada pel nostre enteniment i, sobretot, pel nostre cor i les nostres il·lusions. Visitem els cementiris perquè ignorem si la mort destrueix per complet la vida i l’amor. La seva utilització es deu a què és una de les poques flors que es posen boniques en novembre. Perquè en el seu aspecte no hi ha res que li doni un aire funerari. No dóna  concessions a la part lúgubre, no té cap interès en treure a relluir tristesa.

Podem dir que no hi ha soldadura possible entre la flor i el record dels difunts. Encara que el seu vincle amb el més enllà és un fet totalment casual, fa reflexionar amb lucidesa sobre la mort. Considerar possible l’existència d’un cel on hi ha lloc per a la vida eterna no deixa de ser una fantasia admirable. Però per entendre tot això fa falta creure en quelcom més que en la imaginació de les flors.