Ja no recordem que hi havia una vegada un país un país que es va passar 40 llargs sense saber que també existia de cintura  en avall. Mort Franco, va sentir un pessigolleig que semblava parlar-li de plaers desconeguts i de llibertats reconquistades. Vuit anys després (1983) es legalitzava la classificació X (i, per extensió, la pornografia): vuit intensos i tòrrids anys en què les reivindicacions polítiques i la consolidació de la democràcia van avançar de la mà amb l’articulació d’un imaginari eròtic nacional, que va tenir en el cine i en la premsa els seus millors aliats.

Hi va haver un temps per a bastants coses: perquè naixés, triomfés i morís tot un gènere cinematogràfic, anomenat aquí  el destape. Es va crear un star system femení més o menys procaç i es van posar al dia vells arquetips carpetovetònics. A les revistes de l’època, es despullaren des dels futbolistes fins a les folklòriques i es va crear una nova  classificació cinematogràfica, la S.

El destape va ser un fenomen espontani d’una societat cansada del fonamentalisme moral, religiós i polític dels seus dirigents. Va explotar de manera bèstia, sense control, i amb risc evident per als seus protagonistes. Va ser un desig ansiós de recuperar el temps perdut i posar-nos al nivell dels països del nostre entorn.

El director de cine Jesús Franco diu que “el destape era una bestiesa que consistia a donar carnassa a un espectador que estava acostumat fins aleshores que li tallessin fins i tot els biquinis.”

L’arribada dels espanyols al destape va ser progressiva. Les comèdies “desarrollistas” explotaven l’atracció del paleto ibèric per les sueques que envaïen les nostres platges. Més tard, en pel·lícules que van explotar la demència social, es va combinar morbo i moralitat.

Els viatges a Perpinyà a principis dels 70 per veure pel·lícules que la censura no permetia exhibir a Espanya servien per temperar una mica els anhels eròtics d’una població que, sumida en un ambient de gran crispació política, percebia la imminència del canvi.

El director Carlos Aured ho resumeix perfectament: “Estàvem absolutament famolencs.” Després de tant de temps de repressió, quan van donar carta lliure, tothom anava com boig. Un procés que a la resta d’Europa s’havia produït  de forma escalonada, a partir dels finals dels 60.

N’hi va haver prou amb un mes de dol per la mort de Franco, perquè les revistes de l’època i el cine de consum comencessin a temptejar aquest territori inexplorat que era la carn (sobretot femenina). El nu de la Cantudo a La Trastienda (1975); la portada de la Marisol a Interviu i la foto de Tierno Galván i Susana estrada amb el pit nu. Va ser l’evidència que alguna cosa havia canviat al país.

El destape es va convertir en una arma molt útil per a gairebé tots els sectors ideològics. Per al búnquer franquista, era una excusa excel·lent per atacar la democràcia i exaltar els  catòlics; per als primers governs de la monarquia, una forma de desviar l’atenció sobre aspectes d’una actualitat crispada i explosiva, i per als moviments progressistes, es va erigir en un símbol molt pràctic de les llibertats individuals i col·lectives.

El destape a l’espanyola consistia a treure’s la roba com més aviat millor i com més de pressa millor. Mentre a França, sortir despullat en una pel·lícula era molt normal i no es forçaven les situacions. Si es dutxaven o feien l’amor era lògic que sortissin despullats. Al nostre país es tendia a l’escena gratuïta.

Les presències femenines del destape  no van tenir galants masculins per contrapuntejar  el seu atractiu. El que primava en aquells anys era l’equació tia bona més beneit.

Conscients que aquestes pel·lícules complaïen milers de persones, fins i tot cineastes de clara filiació conservadora també es van sumar a la moda. El destape  va ser de tanta magnitud que hi cabia tot, i el missatge que va captar el carrer va ser que nu i llibertats anaven de la mà.

El dia 27 d’abril de 1983, Espanya es va acabar despertant del seu particular somni eròtic del 75 al 83.  Ara fa 25 anys de la llei Miró que va legalitzar el porno – alhora que li imposava no pocs obstacles burocràtics- i el destape va perdre la seva raó de ser. Amb els anys hem vist que la gairebé totalitat de sales X han desaparegut del panorama cinematogràfic. La seva visió ha passat als vídeos, DVD i cadenes de pagament.

Gairebé 33 anys després, he volgut recordar que vam descobrir que hi havia vida després de Franco. I, sobretot, que seguíem existint per sota de la cintura.