Els trens de postguerra van farcits de gent. Baixen amb les mans buides i panxes que fan rum-rum. Persones que vénen a buscar oli, pa, tomàquets, mongetes o pomes. La dictadura franquista és el país de la gana. No hi ha menjar. Espanya  és un corral tancat: autarquia, cartilles de racionament. I la gent vol menjar.

Per a moltes famílies de les terres de Ponent, el caliquenyo va convertir-se en un mitjà de supervivència. La confecció i l’estraperlo d’aquest cigar casolà, petit, sec i tort oferia ingressos extres a les llars empobrides de la postguerra.

Caragolar, caragolar.... Al poble de Fondanella (terres de Ponent), en sortir del col·legi, la Teresa Lacasa, nena, corre cap a casa. Hi ha feina. Família pobra. Cria germans. No arriben els diners. “Allò era misèria”. El pare els ensenya què és la vida: caragolar, caragolar... Fan deu o  dotze paquets al dia, 200, 300, 400 caliquenyos. I el dissabte, a vendre’ls pels bars. Una pesseta, un paquet de vint. Eren aquells anys  de principis de postguerra, les persones  amb un cop de puny a l’estómac també volien fumar. No hi ha tabac i el que hi ha és dolent i car. Fumar caliquenyos és tan necessari com un bocí de pa, un rajolí d’oli o un plat de cigrons. 

El caliquenyo és un cigar  prim i dur de tirar. Més petit que un puro, més sec, caragolat, esguerrat, torçat, imperfecte, humà: és el cigar del poble. Però era també una manera de sobreviure i de fumar-se la dictadura.

Des de pobles com les Borges Blanques, Fondanella, Torregrossa, Juneda o Torres de Segre la indústria del fum es concentrava en més d’una trentena de cases on es feien caliquenyos salvavides. Caliquenyos perquè l’asfíxia econòmica de la dictadura no els ofegués. Pagesos plantant tabac, collint-lo, assecant-lo, esbrossant les fulles. A punt. Les dones caragolant sense parar. Fets. Llavors calia torrar-los, ensacar-los, vendre’ls...

A l’esmentat Fondanella encara es pot veure una habitació amb aquelles taules: una cadira, un lloc i el seu material. I anar caragolant. Cada dona tenia les seves tisores, el coixí que portava de casa i la pega. Taules plenes de dones que caragolaven i caragolaven. Mitjanes de deu paquets de vint caliquenyos al dia, 200. Multipliquem 200 per 10 dones, 2000 al dia, 14.000 a la setmana, fins i tot 15.000 0 16.000.  Multipliquem-los per les desenes i desenes de cases de tot el poble. És incalculable.

I venia la distribució. Maletes plenes, estació de tren. Maletes a pisos, a bars, als grans centres de distribució del caliquenyo. A partir d’aquí, els intermediaris, els comissionistes, els estenien pertot arreu. Retorn cap a casa. Retorn a la feina, no exempta de perills.

A la dictadura, se li esfumava tot. L’estraperlo, se li escapava de les mans. Malgrat el Servicio Especial de Vigilancia de Tabacalera, no hi havia manera. Confiscacions, multes. Sempre por. Els veïns avisaven quan veien algun moviment estrany pel carrer. La Guàrdia Civil, a vegades, feia els ull grossos. Guàrdies  civils que vivien de la mateixa misèria que els que perseguien i no tenien ni força per multar. A vegades, d’altres, miraven a una altra banda mentre se’ls donava caliquenyos, menjar... Tothom buscava la supervivència.

Els temps canviaren, Ja no n’hi havia prou amb el carro, la moto o el tren. A partir dels anys seixanta el caliquenyo viatjava en cotxe. És en aquests anys, quan jo vivia al Bar Alhambra, que vaig descobrir  sota el taulell, ben amagats, paquets de caliquenyos. Sempre hi havia aquells fumadors que amb la barreja o “el carajillo” hi acompanyaven un caliquenyo. Fins i tot, algunes vegades també me n’havia fumat algun. S’apagaven molt i, a cada encesa, la nicotina t’impregnava tot l’alè, boca, pulmons. No em va durar massa aquesta experiència. Tot l’espai quedava empudegat.

Quan s’acabà la dictadura, el caliquenyo començà a apagar-se. Amb els anys la gent fumava altres productes i la generació dels que encara en fumaven anaren desapareixent. Aquelles generacions caliquenyo s’han apagat lentament, com el caliquenyo. Això no vol dir que en algun poble no podem trobar a la recer d’un banc d’una plaça algun avi que fuma un dels darrers caliquenyos. Com s’acabi, amb ell desapareixerà un passat fumat.