L’origen del Carnaval l’hem d’anar a cercar a les antigues festes paganes. Per molts historiadors les arrels del Carnestoltes es troben a Egipte, en les celebracions que es feien en honor a Apis. Per molts altres, el Carnaval prové de les antigues  Grècia i Roma, les festes que es feien per celebrar l’adveniment de la primavera, com ara les bacanals en honor al déu Bacus, les saturnals per homenatjar Saturn o les lupercals que es feien per al déu del pa.

Als països de tradició cristiana, el Carnaval és una festa molt arrelada als dies previs a la Quaresma. De fet la paraula Carnaval prové com gairebé tots els vocables de la nostra llengua –del llatí medieval “carnem levare o carnelevarium”-, que literalment significa “treure la carn” i que s’utilitzava per referir-se a la prohibició religiosa de menjar carn durant els quaranta dies que dura la Quaresma i Carnestoltes  ve de “carnes tollitas”, amb el mateix significat. A l’Edat Mitjana, període procliu  als dejunis, les abstinències i les persecucions als qui no respectaven les normes religioses, el Carnaval va renéixer; en aquesta època se celebrava amb jocs, banquets, balls... tot el que es pogués menjar, beure i gaudir era poc davant els quaranta dies que els venien al damunt. L’endemà, la Quaresma iniciava  un llarg període, en memòria dels quaranta dies de penitència que Jesús va passar al desert, segons explica l’Evangeli de Sant Mateu.

Una hipòtesi sobre aquesta festa apunta que el Carnaval celebraria la fi de l’hivern i el començament del bon temps.

En la societat antiga, en un món de mancances naturals i d’injustícia social molt greu, el Carnaval reclamava que la societat es posés en el mateix nivell –que els humil esdevinguessin poderosos i els poderosos humils- i pretenia una injustícia utòpica per la via de l’excés i l’arravatament. Es reivindicava el regne de l’anormalitat natural. Es pretenia que l’hivern desaparegués i sempre fos primavera, es reclamava viure al país de Xauxa.

El Carnaval pretén instaurar un temps de joia en què governi per uns dies, o bé per unes hores, l’exaltació d l’activitat festiva, el capgirament del seny, de la pudícia, de la correcció... i s’aplaudeix l’excés i la disbauxa.

Però avui, a les portes del nostre Carnestoltes, voldria recordar que el Carnaval va estar prohibit a tot el nostre territori des de l’any 1939, any de la victòria franquista, fins a l’arribada de la democràcia. Amb l’aconseguiment d’aquesta i la despenalització de la festa, vam trobar-nos amb les restes malmeses d’un Carnaval prohibit durant quaranta anys.

Ara per sort això ja és història, història trista, però a les vigílies d’un nou Carnestoltes ens hem d’alegrar i pensar que des del 28 de febrer fins a l’1 de març procurarem fer el mateix que el que diu M. Sullivan, model:

“Aquest any faré el que em roti,
per això m’he deixat el bigoti”

Si és imprescindible el bigoti per celebrar aquesta festa, jo  he estat  molt previsor i ja fa temps que me l’he deixat. Doncs que comenci ja la festa!