Espurnes Bonastrenques

Pregó de la Festa Major de Bonastre de 2003

Bonastre

Sr Alcalde, David Godall

Regidors i regidores

Altres autoritats

Bonastrencs i bonastrenques

Amics i amigues

 

Bona tarda a tothom.

 

Un pregó és una convocatòria a la festa.

El meu pregó voldria que estigués en acord i harmonia amb el que jo he viscut a Bonastre. A partir, doncs, del passat, des dels meus inicis fins ara voldria que fos una crida, a augmentar els motius de festa, a convertir-la cada cop més en expressió del poble de Bonastre, d'un poble que movent-se encara que cada vegada més lentament, es troba a si mateix, celebrant i celebrant-se.

Jo voldria col·laborar amb aquesta festa, la meva festa, la Festa Major, que participa de tots els afanys de supervivència feliç, plàcida i alhora entusiasta. Voldria col·laborar a intensificar aquesta festa veient-la des d'abans amb els ulls d'ara, però les sensacions són les que arrelaren dins meu al llarg de tot aquest temps.

Quan se'm va proposar fer el pregó de la Festa Major, en acceptar el repte, vaig començar a treballar en el guió i posterior desenvolupament. El vaig titular Fins a la Festa Major, on seguia el ritme dels dies de festa amb les activitats típiques i tòpiques que es fan sense especificar, però amb breus explicacions i reflexions. I una vegada acabat, vaig pensar que això ja ho havien fet abans o ho farien altres pregoners, i el vaig canviar pel que ara sentireu. Correspon més a la meva manera de ser i de fer. Des de l'observació per arribar a les persones. Per tant, trenco motlles i disposeu-vos a sentir amb bona voluntat el nou pregó:

L’he titulat ESPURNES BONASTRENQUES perquè són aspectes viscuts. I cada espurna és per ella mateixa un pensament.

Tot el conjunt és una descripció costumista on el record assumeix un paper nostàlgic i evocador de la infantesa i d’una determinada manera de fer, d’un passat idealitzat.

Però no obstant això en evocar la Festa Major la nostàlgia es transforma en realisme i la mirada no es limita a descriure fets, llocs o esdeveniments amb una distància que avui qualificaríem d’objectiva. Ans al contrari, vull penetrar en les persones com a protagonistes de l’acció en l’acció mateixa. Vull mostrar aquella vida al voltant de la Festa Major. Davant la mirada descriptiva hi ha una mirada vitalista i emotiva. La Festa Major d’ahir és vista no pas com un ideal de vida i de costums passats sinó com a símbol d’un mode de viure i de sentir. I és Joan Maragall que defineix la paraula festa com una paraula alegra, perquè en ella el poble sent desig, es llança al carrer, es posa els millors vestits. I aquest és l’esperit de la festa, sense el qual no existiria. Per això, continua dient-nos que dir poble és per a mi com si diguéssim la solera social, el terrer espiritual humà en el que tots tenim arrels, aixecant-nos en cadascú més o menys, com plantes amb una o altra formació...En aquesta aorta espiritual està tot el passat i tot l’esdevenir de la humanitat: tot surt d’aquest terrer i tot hi torna per refer, en sa virtut germinadora, la força de la vida o per transformar-la.

Les Espurnes que brollen són unes narracions del viure mateix, de les experiències viscudes de ben a prop. Totes les observacions que s’hi fan són des del pla, del peu del carrer. De com les he vist i de com les he viscudes.

La Festa Major sí que en tenia d’encants! Si en feia néixer d’esperances! Sí en despertava de records!. I és que no era, com avui, foc follet que s’encén i s’apaga, llampec de xafogosa nit d’estiu que enlluerna per encegar.

Crec que en el que ara sentireu s’hi trobem vivències que molts de vosaltres podríeu signar.

 

ESPURNES BONASTRENQUES

Tinc nostàlgia de les persones i fets que ja no estan en mi, perquè l'important són les persones i els fets que volem que perdurin.

La suma de les petites coses s'acaba convertint en una muntanya de coses més grans.

Em repenjo uns instants en els dolços records.

Tinc memòria i aquesta memòria em té a mi, em domina. Sóc un home retrospectiu. Sóc el que Paul Claudel va definir com a viatger de la plataforma del darrere. És a dir, els qui van per la vida contemplant, des de l'última plataforma del tren, el paisatge pel qual ja han passat. Serà que mirar endavant m'és més incert?

La memòria, en parlar de dades i esdeveniments, em falla com un cabàs desculat, mentre que els detalls -fins i tot els que no he viscut- els porto gravats i arxivats com el número del carnet d'identitat. Sóc així en la manera de recordar i de contar. Puc seguir un ordre, el meu ordre de totes les coses.

Vivències de tota mena són les que s'amunteguen al record i accentuen la nostàlgia amb tota intensitat d'una terra i una gent que són les meves.

Deixo perdre la mirada en un punt indefinit: els ulls s'humitegen lleugerament recordant…

El meu poble, Bonastre on he vist la primera llum, m'ha descobert l'esperit dels meus avantpassats, que ha restat impregnant cadascuna de les pedres de la paret de casa i del carrer, on he experimentat els primers jocs i les primeres caigudes. On he sentit la tebior d'un pelat d'un niu a la mà o veure els gatets acabats de néixer o com les orenetes donen menjar als seus petits, o…Tot això em fa estimar el meu poble.

Bonastre és un poble com tants i tants n´hi deu haver. Flors a les finestres i flors fins i tot a les baranes dels balcons i terrats… i un gran silenci com si en el poble no hi visqués ningú. Però Bonastre no és per a mi un poble com a tants i tants n´hi deu haver. És el meu poble.

La pàtria de qualsevol persona és la seva infància: aquesta mateixa on ens van ensenyar què significava raza, imperio, separatismo, hordas marxistas…o com la llengua que parlàvem al recreo no podia usar-se a les classes.

Mossèn Josep Sanabre, fill predilecte de Bonastre, escrivia l’any 1932 al diari El Matí:

La llengua és la nació, o sia, el dret de la llengua és el fonament de tots els altres drets polítics, ella és qui dóna el nom i la substància a tota nacionalitat.

De petit la vida al poble era una vida molt lliure. Sorties d'estudi i pràcticament l'únic que feies era estar al carrer jugant amb els amics o companys.

De gran he recordat sovint el carrer on havia viscut la infantesa, els companys, els primers anys a l'estudi…

Els nostres carrers eren de terra…i tenien reguerots.

Les cases del carrer del Mig són de dos o tres pisos. Només hi ha cinc balcons i dos balconets. Algunes torretes amb geranis i altres plantes ennobleixen un sol balcó que vol pintar taques d'alegria sobre l'aclivellada façana. A casa també havíem tingut balcó. Un balcó vol dir que una casa no renuncia a tenir una mirada sobre el món. Quan passo pel carrer del Mig miro els balcons, els de la meva infància i els de la meva joventut. Sota el balcó de la infància vaig descobrir, i veig encara, la màgia nocturna de la foguera de sant Joan encesa, al cantó. I mig amagat darrere la porta de cal Caparrut, els pas de soldats cap a cap guerra. Ja estava feta. I tan feta!

Des del balcó de la joventut primera vaig aprendre a mirar els núvols. Ells em feien créixer les fantasies.

Quan ara passo pel carrer del Mig, aquell balcó ja no hi és. I no veig ningú en els altres balcons. Ni a mi mateix. La barana de ferro d'un d'ells conserva encara la pintura verda, descolorida, resistint el pas del temps.

Josep Maria Marlès, fill predilecte de Bonastre, escrivia l’any 1933 Balcó Trencat:

Subtil missatger de l’hivern

balcó tancat llanguint el dia,

estel esvanit, mort caliu,

freda entelada pupil·la

 

Ets trist com un arbre desert,

com l’esflorada clavellina;

cendrera de goig estival

núvols d’ocells en fugida

 

El de casa era un balconet amb poca base i molt baixet. D'altres n'hi havia al mateix carrer, més senyorials i molt amples de base, i també, més alts. Recordo que la mare d'un company no volia que hi sortís sol, quan era petit com nosaltres, perquè no s'enfilés a la barana. I no hi sortia. A vegades ens quedàvem al llindar. No hi sortiu- avisava la mare.No hi sortim -dèiem nosaltres, només mirem, i miràvem les cases del davant, però no podíem veure el carrer perquè els geranis ens ho impedien.

El carrer del Mig és un carrer transversal, que s'estreny a mig camí i agafa nova direcció en adonar-se del desgavell. Sembla que porti dol. Hi ha pocs veïns. La majoria, vells. Abans, en la nostra infantesa, en el nostre temps d'il·lusió, hi havia força joventut, ara no en queda cap. Segur que alguns, en un primer moment, van pensar que hi viurien, en tenien ganes. Amb el camí de les generacions, l'estimació va portar noves persones que s'estimaven, amb mobles nous i una felicitat sencera, també sense estrenar. Casades joves que cantaven al matí i homes que tornaven al vespre pensant en el calor de les abraçades. Segur que hi va haver un temps que ens semblava que en aquest carrer no es moriria mai ningú.

Els vidres de les finestres em sembla que ja no són transparents com abans. Potser la mirada té una memòria que també envelleix.

No sé quantes vegades podré mirar encara aquestes finestres. Mentre ho faci, la memòria dels pares continuarà viva.

Quan ens entra amb força l'enyor dels absents, procurem combatre'l amb la companyia dels presents. Hi ha, però, absències que inevitablement pesen i, em sembla a mi, cal que ho facin: ens humanitzen una felicitat que no pot estar construïda només damunt del cava i del bon àpat de Festa Major.

Pels carrers, a la tarda, quan el sol baixava, sortien a treballar les dones, joves, casades i velles. Totes, de lluny, eren iguals, cabells blancs i negres pentinats enrere, ulleres a mig nas les més grans, boca de llavis prims. Portaven els cistells abarrotats de cabdells de llana, de tots colors, d'aquells de fer mitja de diferents gruixàries. Eren molt treballadores i es passaven hores comptant: un, dos, mitja volta. El crec-crec de les agulles de fer mitja alegrava el cor. No paraven. De vegades, no sempre, s'explicaven històries, però com que mai o poc sortien del poble, es repetien, callaven i aquest silenci només s'interrompia pel contacte de les agulles, d'alguna cigala escadussera o del piular de les orenetes, fidels any rere any al seu niu, igual que aquestes bonastrenques que seguint el cicle baixaven al carrer i lamentaven trobar a faltar les que al llarg de l'any havien mort. Cada cop eren més poques, però quan s'obria l'espectacle -cada tarda- totes hi volien ser. Malgrat les penes i els sinofós, reien molt, però estaven quietones. No aixecaven el cap de la feina tot i que sabien teixir sense mirar les agulles, i gairebé sense comptar els punts de tanta pràctica que hi tenien.

Una tarda es va posar a nevar i mentre veia caure les volves enormes que emblanquinaven els balcons, el pedrís i el terra, em semblava que el que havia fet abans era irreal.

M'agradava la calma que hi havia als vespres pels carrers de Bonastre, la pau dels diumenges al matí quan travessava aquesta plaça per anar a l’església, el fet de poder sortir al camp en un moment, veure els colors de la tardor, els vermells, els grocs i tota la gamma de torrats de les fulles quan anàvem passejant carretera amunt.

A mida que passejava pel meu carrer, anava recordant amb una emoció indefugible, paraules i fets, treballs i festes viscudes a Bonastre, ara fa ja molts anys. Tot ha canviat: les persones que voldria veure ja no hi són, n'hi ha d'altres, i moltes ni les conec ni em coneixen. La boirina del temps ho ha desdibuixat tot, però els records, els sentiments, les bones intencions, les obres més o menys reeixides, han superat el temps, s'han eternitzat.

I encara que dolgut i desencisat, vull passejar-hi.

 

Tot s'ha acabat. Se'n va l'última llum del cel, a ponent. Lentament neixen les ombres dins les ombres.

El carrer abans era fosc, molt fosc. I ara que hi ha llum, les absències enfosqueixen l'ànima.

I jo continuo caminant, indecís, com si hagués d'anar a algun lloc i no recordés quin.


M'agradava sentir l'esmolet. M'agradava veure l'esmolet, perquè l'estri que duia entre les cames, una curiosa bicicleta per anar amunt i avall buscant-ne la feina, després la transformava en màquina d'esmolar amb la pedra esmoladora moguda pels pedals. L'home- l'esmolet- duia un xiulet de molts brocs que feien un so agut i en escala musical per avisar la clientela i això, plegat, em semblava màgia.

Qualsevol indret o situació agradable i fora del normal la recordo màgica, cap i casal dels meus somnis de criatura mancada de quasi tot, encara que no necessitava gaire. Mai he necessitat gaire. Però res, sí.

Alguna cosa es trenca en l'ànima del poble quan una botiga es tanca per sempre. Aquelles botigues eren negocis d'esperança i de benestar raonable. En els vells vidres dels aparadors s'hi podia veure encara el número de telèfon de dues xifres. Relíquies del passat. Les capes de pintura esquerdades pel sol li donaven un aire vetust i, vist amb el ulls d’ara, fora de lloc.

A l'antic i desaparegut cafè del Sindicat del carrer Major hi havia un mostrador de fusta i unes prestatgeries amb moltes ampolles, algunes molt curioses als meus ulls. Encara les veig, plenes de pols, els cendrers a les taules escrostonats, els marbres esquerdats, plens de roderes, el calendari de la paret amb la noia insinuant més que no pas ensenyant. Cada cosa estava al seu lloc i l'autor del muntatge, anònim. Moltes mans en el temps ho havien anat configurant. I l'alè a fum i a cafè li donaven aquell aire característic de ser un cafè cafè, cafè de poble.

 

Però avui

les campanes toquen a festa.

I a l'indret on vivim, hi arriben els dies esperats.

Al camp, tot són colors.

Flors que flueixen com aigües prenyades de fosforescències.

És Festa Major.


De quan era escolà guardo molts records.

Posem-nos drets. Podeu seure. Us ho demanem, Senyor. Donem gràcies a Déu.

Pels volts d’un Nadal, assistint a una celebració a l’església, en un moment donat la cerimònia que s'hi celebrava em va quedar lluny…i em van venir records de fred, d'aquell fred immens, de pudor de cera cremada i flors pansides, records dels primers divendres de mes, de comunions, de giragonses d'escolanet amunt i avall, que si la campaneta, que si la patena, que si el missal, que si les sacres, que si el vi de missa, records de vocació sacerdotal, de misses del gall i oficis solemnes, de festa major i de cerimònies inacabables per Setmana Santa, que de petit mataves jueus fent servir els carraus, Divendres Sant allí dins mateix. Records no només de dins l'església, sinó dels voltants també. De les reunions a la rectoria, al centre parroquial. D'un record passava a l'altre. Sense cap ordre ni cap desig especial d'encadenar-los, fluïen d'una manera natural, amb salts de temps i de persones, ara un rostre, ara una situació, ara una frase o una sensació que havia deixat un pòsit in deleble.

Podeu marxar en pau. Aquestes paraules em feren tornar a la realitat i complint els desitjos del capellà vaig anar sortint.

Vaig sortir caminant a poc a poc., deixant passar a tothom. Vaig sortir mirant-m'ho tot, tots els racons de l'església, com volent fotografiar amb la memòria els detalls d'un lloc tan conegut i ara estrany després dels desgavells en pro d'una modernitat que me l'ha deixada desconeguda. En sortir l'aire fred em tornà a la realitat.

No entenia la majoria de frases que deia el capellà en els primers anys d'escolà: quan parlava perquè explicava coses de grans i quan resava o cantava perquè les deia en llatí.

La llum de la tarda a l'església era plàcida i refrescant en contrast amb la xafogor de fora. Es percebien dues olors: pudia a gerros de flors l'aigua dels quals no s'havia canviat en una setmana, i la de la cera calenta.

En una calaixera de la sagristia de Bonastre havia vist una planxa-premsa de forma ovalada en què a la part de dalt, la que s'abatia sobre la base, hi havia dibuixat en relleu el negatiu de les hòsties, de dues mides, la gran per a la consagració i comunió del capellà i la petita per a la resta de fidels.

Quan la planxa era calenta -així m'ho van explicar, doncs jo no la vaig veure funcionar mai, s'hi dipositava una mida de farina i aigua barrejades, un líquid blanc i espès que amb l'escalfor de la màquina i la pressió que s'hi feia amb el motlle superior, el dels dibuixos, s'acabava convertint en una mena de coca primíssima i blanca en què apareixien estampades les hòsties. Després les retallaven amb una guillotina, i les restes que sobraven era el pa d'àngel. Quan jo feia d'escolà, les compraven fetes.

Fa poc vaig tornar a veure aquesta calaixera de la cera. Restaurada, col·locada en un lloc digne. Encomiable fet davant les destrosses portades a terme en un temps no massa llunyà de bona part del patrimoni eclesiàstic bonastrenc.

Hi havia el costum de traspassar-se la capelleta de la Sagrada Família d'una casa a l'altra. Tocava cada més. Romania a casa tres dies amb la llàntia encesa. Un caixó alt, marró amb les imatges de Josep, Maria i el nen Jesús al mig, a qui les famílies demanaven protecció. La base era un calaixet recaptador on es dipositaven les almoines dels fidels, i a la cara frontal s'aixecava una petita balda i s'obrien dues portes i es desplegava cap amunt un frontis de línia gòtica acabat en punxa com la torre d'una església: un cop tot desplegat, darrere del vidre apareixia la Sagrada Família.

A casa s'instal·lava la capelleta a l'habitació gran, i més endavant, a la cuina, que era molt més gran. Així la tenies sempre present mentre era amb nosaltres, i es mantenia encès el llum d'oli els dies del mes que s'estava amb nosaltres, portada per la Pepeta o la Rosa de cal Rovira i, traslladada per mi a cal Xic Godall, que tenien una escala molt dreta. Em tocava fer el transport un cop al mes, però per als meus set o vuit anys pesava molt, i amb el balanceig, les puntes dels angles de les bases em rascaven les cames i me les deixaven adolorides, i inclús rascades. Era com un silici, no desitjat.

No tothom al poble, tenia la Sagrada Família. Era per un nucli de famílies, devotes escollides, el dret de les quals s'heretava de pares a fills.

En aquell temps de fred i grisor es pecava molt segons ens deia el mossèn. Es pecava no només de pensament, de paraula o d'obra, sinó fins i tot d'omissió -que jo no entenia res del que volia dir tot allò, però com que ho aprenia el Catecisme m'ho sabia de memòria, com també que els meus enemics eren el món, el dimoni i la carn, que ja em direu, als sis o set anys, el que entenia jo per carn. Les costelletes o el tall de cuixa de be. De primer quan me la menjava tallada a trossets, pensava que pecava, però després vaig pensar que si me la donava la mama -tan religiosa- no devia ser un pecat massa gran. Mortal, no. Venial, potser.

Les campanes toquen a foc. Es crema el bosc.

Es crema el bosc de…A la plaça molt de neguit de gent. El pregó demanava la gent a la plaça. Tothom a la plaça. Era esfereïdor. Feia de mal pair. Les dones i les mares procuraven salconduir els seus. La Guardia Civil procurava controlar-ho tot. De dia feia fressa l'incendi. Però de nit, i pel damunt de les últimes cases de les Casetes, lluny, més lluny descobríem una resplendor que tenyia el cel de vermell i una fumera negra, enorme, que la nit dissimulava una mica, i se sentia pertot arreu, pudor de cremat. Plovien cendres.

L'endemà continuava la mateixa història. Homes al bosc. Dones i nens pels carrers i places. Cadascú dient la seva. Es parlava molt, més de l'habitual. La por al foc atiava la conversa.

Si en un moment venia inoportunament un cop de vent, es veien noves revifalles de les flames i es notava un silenci tens entre el munt de curiosos que romania atent a tot el que succeïa.

El foc està controlat! Cap problema, però la gent que des de feia anys tenia la por arrelada al cos per tantes desgràcies i patiments que havien sofert, no les tenia totes i estava disposada a quedar-se allà tota la nit, no tant per veure com es movien les flames sinó per tal d'estar desperts si la cosa es complicava.

Jo tenia son. I vaig començar a fer-me pesat dient que volia anar a dormir. Em vaig adormir plàcidament convençut que tot estava sota control. Ho deia la Guardia Civil.

Em veig a cal Lluís Fuster. Al taller serren troncs.

Nosaltres érem nens i ens agradava transportar aquella fustassa fins a la serra i aguantar-la mentre ell l'empenyia. Jo trobava excepcional el soroll que feia la màquina que es menjava la fusta a queixalades i les serradures que queien a terra i, en certa manera, ser en aquell taller era una aventura.. Quan va haver acabat de serrar jo tenia el nas ple de pols i molta picor als ulls.

Anar al barber, ho recordo molt bé. El meu pare n'era.

Afaitar amb aquelles navalles que els barbers esmolaven amb destresa sobre la corretja, passada amunt, passada avall i que usaven hàbilment i gairebé sense cicatrius després d'estovar la barba amb la brotxa plena d'escuma. I en acabar els petaven els palmells sobre la cara impregnada d'aigua ruixada amb una maquineta amb una goma que en apretar-la sortia aigua espargida.

Quan de petit anava a comprar pa a ca la Dominga, a cal José o a ca l'Enric, la fornera pesava el pa rodó o la barra (llarga, gruixuda, torrada i amb quatre solcs ben marcats al mig) i acabava de fer -més o menys el pes- amb una llesca de torna. Mentre esperava i veia aquesta operació arreplegava amb els dits els trossets de crosta de pa que hi havia damunt del taulell de marbre. I en posar-los a la boca feien crec-crec-crec de tan ben cuites que estaven. Aquells forns de llenya amb els fogots i a la temperatura idònia feien del pa, l'aliment i el manà més desitjat.

De camí cap a casa, si venia de la Placeta, poc temps tenia, però si venia del carrer Muralla, podia gaudir del viatge. Amb el pa a la bossa, treia furtivament la torna i me la menjava a poc a poc, com la millor propina per haver acomplert l'encàrrec.

Avui dia el pa no es fa com abans, i a més no et donen torna. Potser semblaria un insult davant l'abundància i malversació de les coses. Inclús avui el pa de quilo fa 800 grams i la barra de quart, dos-cents grams. Com han canviat les mesures.

Cases que es tanquen, cases que s'enfonsen.

Una història de parets que cauen, de fonaments que s'enfonsen en un precipici de no-res i de misèria. La decadència d'una casa s'assembla a la nostra pròpia decadència: comença lentament i és inevitable. M'imagino quantes paraules van quedar presoneres en les cases que ja no existeixen, quantes escenes d'amor o de desamor s'hi van viure, quants gestos de ràbia o d'impotència.

Els llocs que un dia van ser habitats desapareixen i ens deixen un regust de pèrdua i de pena. És la pèrdua de tot allò que va omplir-les de vida; és la pena pels qui van considerar uns espais com a propis. Ja no hi són ni els espais ni ells. Als uns i als altres se'ls va emportar el temps.

Les llibretes de fer cal·ligrafia i còpia -de dues ratlles- tenien unes cobertes grises, com tot el que hi havia al meu entorn, amb el dibuix a la portada d'una nau vista des de la proa, amb una gran ploma d'au a la punta tallant les onades, i amb la llegenda: Con la pluma me abro paso.

La llarga dictadura em va deixar assegut al pupitre una colla d'anys, sense mobilitat, anorreat, incapaç de reaccionar, incapaç de comprendre el perquè de tot allò, incapaç, fins i tot, de pessigar-me a veure si es tractava només d'un malson. Que no ho era, un malson, sinó una indefugible realitat, pura i dura.

Aquell viatge a Molins de Rei.

Va ser el primer dels molts viatges que més endavant -llavors sense saber-ho encara- feia de Roda de Barà a Molins de Rei. Va ser un viatge llarguíssim. No s'hi arribava mai. Hi anava amb la mama per la Festa Major de Sant Miquel. Però el sotragueig del tren de fusta, el fum, els túnels, els xiulets de la màquina i el paisatge, que passava de pressa darrere les finestres que s'abaixaven i mal tancaven, em mantenien perplex i bocabadat.

Bonastre no tenia tren. Era una novetat molt gran per a mi, un nen de pantalons curts i amb clenxa cap a la dreta.

El tren parava a moltes estacions. Quan em cansava, sota l'atenta i vigilant mirada de la mama, que no em deixava ni un sol instant d'observar-me, anava amunt i avall pel vagó. Les portes sempre eren tancades.

Fra Crispí d'Igualada

Amb la vinguda de fra Crispí d'Igualada vaig notar la vocació en el meu interior més profund: seria capellà

Jo vaig sentir la crida del Senyor nítidament, sense cap dubte. Fou com un llampec al meu cap de petit creient. Vaig veure ben clar el calor de la fe. Notava la caloreta de la fe quan acudia als sagraments. Notava que la penitència dels parenostres no només et salvava sinó que t'entebionava l'ànima, com un foc interior. Jo ja m'havia adonat que hi havia molt de foc en la religió. El mateix Sagrat Cor, gegantí, avui invisible com tantes altres imatges, tenia una flama a la part superior, o l'Esperit Sant, que en el llibre de Catecisme posava flametes als caps dels apòstols, i no se'ls socarrimaven els cabells com quan jo atiava el foc. Seria capellà, jo; de manera que vaig haver de mirar-m'hi més en els resos i en la serietat de les cerimònies. Jo, tan inquiet, em costava.

Aquells anys de Seminari portava a l'hivern pantalons de golf, molt de moda per aquells anys, una cursileria avui dia, però per a nosaltres, malgrat no ser ben bé uns pantalons llargs -que eren més bombanxats sota el genoll o una mica més avall, depenia de qui te'ls feia, i d'allí fins a les sabates i mitjons, a ser possible una mica llargs; significava dur les cames cobertes, és a dir, ser quasi home.

Entre sotanes.

Per bé o per mal -depèn- tota la meva vida ha anat girant al voltant del Col·legi Sant Miquel, abans el Seminari, i encara més abans, escolanet, escolà i escolanàs a la parròquia de Bonastre- des dels sis anys. Però sobretot, per bé o per mal -depèn- tota la meva vida fins ara, ha estat ballant al so de les sotanes, i això, em sembla, sí que ha constituït una marca que mai seré capaç d'esborrar.

I en arribar a aquest punt sento la gola seca i em deleixo per un préssec que em regalimi per la cara.

Ja no n'hi ha de préssecs com aquells. Quan jo tenia quinze anys, a casa, aquí a Bonastre…la fruita, que bona!…Aquells préssecs sucosos, dolços. No se'n troben. No n'he menjat mai més, com aquells.

Els records enganyen. El d'abans sempre ens sembla millor. No és veritat. Tot no, és clar. Aquells préssecs eren únics. Ho dic perquè era un adolescent i hi mossegava la vida.

El borrissol, la pell femenina del préssec. La carnositat fresca. Préssecs boníssims, però préssecs i prou.

La memòria del paladar, ja se sap, la més fidel.

La memòria del paladar depèn de la memòria de la situació. És allò que veus, allò que t'envolta, amb qui estàs, com estàs tu, les ganes d'estar bé. I el que menges t'entra en aquesta memòria. No cal que el préssec sigui gaire bo. L'important, com en tot, és la predisposició.

Fa estona que camino en silenci amb els meus records. No només en el meu silenci, també en el silenci dels camps de secà, dels camins polsosos i cremants pel sol d'estiu.

Només els soroll de la remor del torrent o la de les fulles dels arbres se sent. O també la dels ocells i el lladruc d'algun gos, vigilant el tros mentre el pagès llaura.

Però vull , encara abans de començar l'esclat de la Festa, sentir encara el mall picant damunt de l'enclusa, sentir la serra tallant els troncs, sentir les màquines tricotant, perquè sense aquests sorolls, ara nosaltres no estaríem aquí. No deixem que la història, la nostra història es vagi perdent en l'oblit. No hi ha pitjor ingratitud que la de perdre els orígens .

I ara que tots nosaltres som o ens sentim bonastrencs voldria recordar-vos que la Festa Major potser no té gaire present la nostra santa. Vivim en l'oblit dels sants.

Els sants que no fan miracles són uns fracassats, va escriure Santiago Rusiñol. No entenc, per tant aquesta nostra tossuderia de despullar de llegendes i miracles la vida dels sants, amb la intenció d'eliminar-ne tot el que no sigui autèntic i provat. Com si les altres coses de la vida ho fossin de debò, autèntiques. No, no crec que per progressar calgui mirar únicament endavant. A vegades el progrés consisteix a mirar enrere. Per descobrir la teva identitat, has d'acceptar el teu passat. No són paraules meves sinó de Kent Loach, notable director de cinema.

Mirar el passat i acceptar-lo, fer-lo nostre em sembla un bon consell.

 

I per acabat aquest atípic pregó de la Festa Major us vull dir:

Bonastrencs i bonastrenques

Sóc vingut per anunciar-vos Festa Major.

I no espereu que us aigualeixi la festa perquè , com diuen, qui canta els seus mals espanta, que prou mals corren pels nostres indrets. Però, vegeu, ni que sigui per uns pocs dies, bé val la pena d'oblidar-vos de penes per trobar una mica d'esperança, que mai no hauríem de perdre.

Sóc aquí per anunciar-vos la festa de la Festa Major.

En uns dies en els quals és permès treure la hipocresia desvetllant el pallasso que tots duem dins sense fer massa el boig i, sobretot, per oblidar les picabaralles del veïnat.

Bonastrencs i bonastrenques, bona gent. La Festa Major és una mota de pau que ens fa sentir junts. I tan de bo aquesta mota germini i ens duri més que els pocs dies de xerinola.

Hauria de dir amén, però me´n resta una.

Santa Magdalena. Amiga també de la xerinola. I de la festa. Però també de la reflexió i de l'amor. És una més a la nostra Festa Major.

Pau i pastís de festa, bona gent.

Pau i pa de cada dia tot l'any, gent del nostre poble de Bonastre.