Honorable Sr. Conseller d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, Joan Maria Puyals.
Rvdm. Pare General de la Congregació dels Fills de la Sagrada Família, Josep Roca S.F.
Ilm. Sr. Alcalde, Josep Janés.
Rvd Rector de la Parròquia, P. Director, Josep Garcia S.F, P. Funes S.F.
Comunitat Educativa del Col·legi Sant Miquel, Exalumnes, familiars i amics:

Avui en dia, en els mitjans de comunicació, se sent  a parlar amb profusió d’imatges i parlaments de la celebració d’aniversaris de tota mena. A mida que es van sumant anys, tenen un aire de més qualitat perquè estan més  arrelats a l’entorn social en què es desenvolupen. La popularitat que adquireixen és a base de les accions portades a terme al llarg del temps.

I no diguem res quan es parla d’un centenari! Una fita que tothom albira poder celebrar, perquè no són gaire freqüents els esdeveniments centenaris. Cent anys en la constància d’un mateix ideal tenen promesa i realitat de futur.

Per celebrar el centenari s’han programat diversos actes: uns que tenen un valor simbòlic i ritualista, són actes inevitables en la nostra societat i, altres que tenen un valor pràctic, doncs han de servir per fer un examen de consciència per part de tot l’estament educatiu en relació al futur.

Creiem que aquesta commemoració és necessària ja que no és ni més ni menys que la celebració de la memòria col·lectiva de l’escola.

Tots els aniversaris tenen un punt arbitrari, una fascinació una mica  gratuïta per les xifres rodones. Però de vegades aquesta aparent arbitrarietat ens permet de fer un exercici imprescindible i buscar en el passat punts de referència per al present: positius i negatius, ensenyaments de la història.

Avui són importants els diversos actes puntuals de la celebració i, sobretot, els fets que uneixen el passat amb el futur.

Cent anys és molt temps en relació a la vida humana, però és poc temps en la història. Recordar ens serveix, si més no, per adonar-nos del camí fet i seguir la drecera correcta. I per tant hem de treballar activament i constantment. La memòria no és gratuïta, és l’aliment de la voluntat.

A més d’aquest passat i present, és bo palesar algunes de les connotacions que tal esdeveniment ens suggereix.

En primer lloc, cal recordar els seus orígens.

Ha passat molt de temps des d’aquell dia que el Pare Josep Manyanet, de la mà de Mn. Manel Vall, posà la primera pedra d’una nova escola manyanetiana. Un  temps que ha tingut moments i situacions diverses, però el que  sempre ha predominat ha estat el ferm esperit de mirar endavant per progressar. Si mirem enrere, recordarem els fets més importants fins avui. I volem recordar-los perquè serveixin de missatge d’esperança en el demà, fonamentant-la en l’ahir, que avui sortosament  celebrem.

L’1 d’octubre del 1894, el Rv. Manel vall presentà la sol·licitud a l’Ajuntament de Molins de Rei “deseando edificar en un solar de mi propiedad en la calle del Vall de esta villa, un edificio destinado a col·legio...” 

L’1 de desembre  del mateix any, l’Ajuntament, presidit per l’Alcalde Ramon Condomines concedí l’autorització.

Mentre es feien les obres els tres primers religiosos s’instal·laren en uns baixos molt a prop de l’actual col·legi, on començaren la seva tasca amb moltes dificultats i una manca total de mitjans.

L’escola, de planta baixa, soterrani i pis, estava pensada per ser un internat, i així mateix s’hi preveien tres classes: una de pàrvuls, una d’ensenyament elemental i una d’ensenyament superior. Hi havia servei de menjador.

L’edifici aviat fou propietat de la Congregació dels Fills de la sagrada Família.

Per tal d’afavorir-hi també l’educació, s’erigí  el 1896 la primera Capella.

Les activitats escolars al Col·legi foren interrompudes des de l’any 1928 fins al 1939.

Durant el període 1926-36 una escola parroquial intentà omplir el buit deixat pel Col·legi.

Es reobrí el Col·legi el curs 1939-40 amb tres religiosos i 150 alumnes.

Un altre fet remarcable de la història del Col·legi és que a l’agost de 1948, la Direcció General de la Congregació retirà la comunitat religiosa del Col·legi Sant Miquel, deixant responsable de l’ensenyament al mestre D. Emili Boix.

L’any 1951 novament tornà a fer-se càrrec del Col·legi la Congregació. Ara ja de forma definitiva fins als nostres dies, incrementant el radi d’acció fins arribar als anys 70 a convertir-se en un centre comarcal, gràcies a les contínues ampliacions de la propietat i les millores de l’edifici que s’hi realitzaren.

El dia 23 de novembre del 1954, l’Ajuntament de Molins de Rei acord+a posar el nom de Pare Manyanet a un carrer, llavors proper a l’escola i, avui, entrada als patis de la mateixa.

L’escola es féu petita, i així el 25 d’agost del 1959  s’inaugurà la primera ampliació de l’edifici vell. Una nova edificació amb aules àmplies i modernes. Aquesta ampliació es féu a costa de grans sacrificis.

Poc a poc aquesta ampliació també es féu petita i foren contínues les modificacions i reformes en aquell espai reduït, fins que el 18 de novembre  del 1966 s’adquiriren els terrenys contigus per a instal·lacions i parc infantil, sent Director el P. Serafí Bosch S.F.

Aquest fet –el pas de l’ofec a l’alè– obria una nova pàgina en la història del Col·legi Sant Miquel. 

Una vegada condicionats els nous terrenys en pistes i parc infantil, l’1 d’abril del 1968 es donaren els corresponents permisos per a l’edificació del nou Col·legi, on estava ubicat el primer i l’ampliació.

El curs 1968-69 fou d’aquells que es notaren. Es treballava normalment en les tasques escolars en aules habilitades pertot arreu, aprofitant racons i raconets, mentre les màquines feien desaparèixer aquell edifici de façana conventual, i s’aixecava un nou edifici ampli i altiu, a la vegada, fruit de la llavor que havia sembrat el Pare Manyanet i que, al llarg d’aquells anys, havia fructificat tant.

La població escolar del centre continuà augmentant amb la incorporació d’alumnes de tota la comarca, amb servei d’autocars.

Amb la nova escola, l’any 1969, es canvià oficialment la denominació (Colegio San Miguel Arcángel) per Col·legi sant Miquel. Fou un pas molt important en una època que no era pas propícia a canvis, i menys a les façanes.

L’any 1969 iniciàrem oficiosament les classes de Llengua Catalana. A nivell de País encara es trigarà uns anys més. Per tant es pot dir que la nostra escola, malgrat les circumstàncies, en fou capdavantera.

L’any 1975 s’adquiriren els nous solars del Pati del Negre. S’engrandiren els patis i les instal·lacions esportives.

El setembre del 1980, el P. Josep Roca S.F., aleshores Director del Centre, a fi d’aconseguir potenciar el missatge del Pare Manyanet, instituí la Setmana de la Família amb actes religiosos, culturals i d’esbarjo per tal d’apropar les famílies a l’escola i l’escola a les famílies.

El 25 de novembre del 1984, amb motiu de la beatificació del nostre fundador pel Papa Joan Pau II, s’organitzà una peregrinació a Roma. Fou una gran manifestació religiosa i popular de totes les escoles de l’Orde.

El Col·legi ha anat fent camí viu al llarg d’aquests anys fins avui. La inauguració del nou edifici de Secundària, els records en l’exposició fotogràfica, la presentació de la RESSENYA HISTÒRICA 1894-1994 són també maneres de fer pedagogia activa.

La Història inclou també petites històries de les persones que en van ser o en són protagonistes. S’interpretin com s’interpretin, el cert és que els fets queden emmagatzemats en la memòria individual i col·lectiva. I la història viscuda no s’ha d’oblidar perquè de l’experiència se n’han d’extreure conclusions, coses per recordar, moments per no oblidar, idees i ensenyaments que fóra bo tenir presents.

Aquesta RESSENYA HISTÒRICA pretén fer arribar aquest missatge d’esperança en el demà, ja que ara i aquí construïm la història del futur.

Aquesta publicació  tindria poc sentit si no hi hagués una història viscuda. La veritable història no és aquella que s’imprimeix, sinó la que es viu. La que s’imprimeix passa  per la visió de qui l’escriu, el qual, sense voler-ho, la interpreta.

La història que es viu batega enmig del temps amb les contradiccions o èxits.

La investigació  que llegireu en aquestes pàgines és un record de la vida  de tots els que feren i fan possible el nostre Col·legi. Les seves pàgines ofereixen fets i dates. La narració d’un fet embolcalla una vida que no es veu, però que hi és.

Voldria que aquesta publicació fos el reconeixement a tots els que han estimat i estimen el Col·legi. Desitjaria que el lector s’assabentés dels  fets que ha viscut l’escola, però que sobretot pogués dir: “jo també hi sóc darrera d’aquests fets, jo també he estat protagonista d’aquestes realitats”.

Potser la major part de les activitats que es fan dins del recinte escolar ningú les escriurà, però tot el que s’hi visqui queda imprès en la marxa de la història perquè continuem edificant una escola que té un començament, vivim  el present i mirem cap al futur.

La celebració del nostre Centenari hauria de servir, a més, per llençar una campanya de conscienciació per potenciar la credibilitat de la funció docent.

Tant de bo, ara que ens trobem en una cruïlla de camins pedagògics i davant d’un gran repte no oblidéssim aquells mestres (religiosos i laics) que ens precediren. Els mestres són un sector i un col·lectiu estratègic per al futur de moltes realitats i valors de la nostra societat. L’aportació dels mestres, en totes les àrees de la vida, és de gran importància. Ho és pel que ensenyen; però, sobretot, ho és per l’estímul que proporcionen. El vertader mestratge apassiona, engresca i estimula.

El mestre és el que fa deixebles, és el que humanitza l’ensenyament; el mestre-professor ajuda a fer que l’alumne assoleixi la instrucció necessària, l’educació i la formació integral per incorporar-se a la feina o a la societat amb garanties.

A l’escola s’aprenen afortunadament moltes lliçons que no són als  llibres. Cal que els pares, en fer la lliure opció d’escollir escola, es fixin en la influència que l’escola exerceix en els seus fills. L’acció conjunta de pares i docents és complementària. Per això s’ha dit tantes vegades que l’infant, no solament és fill de la família, sinó que també ho és de l’escola.

Per acabar desitjo que aquestes paraules dictades des del goig i des de l’esperança siguin una modesta i sincera felicitació a l’ensenyament i a la comunitat educativa: ambdós compleixen 100 anys, i que els nostres alumnes d’ara puguin celebrar en plena edat adulta i amb joia la fita dels 150 anys.

Iniciem doncs aquests passos. Sempre un pas més. Nou, segur. Amb l’esforç de tots i de cada dia.