Anava caminant. M’aproximava a un pas zebra. I de sobte, veig com un vianant corre per arribar al mateix temps que jo a les franges blanques. Just quan  li toca travessar-les, jo òbviament li cedeixo el pas, alenteix els seus passos  i el travessa lentament com pot, agafant-se  tot el seu temps. Aquí el tinc mirant-me desafiador, fent de cada pas cap a l’altra vorera una marxa triomfal. I vaig pensar  si ho feia per dret seu o perquè no tenia pressa, però a mi em va agafar pressa. No obstant, el pas blanc va ser respectat.

I aquest fet em va fer pensar en altres moments en què m’agafa pressa. M’agafa pressa amb la gent que parla de manera lenta. Perquè m’agafen ganes d’acabar-los les frases. Perquè ens haurien d’emetre el tràiler  de tot el que diran. I després si vols et quedes a escoltar la resta. La gent que es repeteix. Que sí, que amb una vegada que ho diguis ja n’hi ha prou. Ai!

M’agafa pressa amb la gent que sempre arriba tard a tot arreu. Perquè són lladres de temps que no tornarà. Perquè no en tinc la culpa de la seva falta de previsió temporal. I perquè ja els dono cada vegada menys minuts de marge. Ara m'aixeco i me’n vaig, cada vegada més. Molt poca gent es mereix que et dediquis a esperar. Ja quedarem un altre dia que et vagi bé quedar bé. I ja està.

També m’agafa pressa amb alguns llibres que llegeixo. Els acabo donant cent pàgines, no més. I a certes pel·lícules, menys de la meitat. Si no m’han enganxat fins aquell moment, no només les deixo, sinó que  m’ocupo personalment que ningú gasti el seu temps i els seus diners a veure-les. Que la vida no hi és per regalar-se en allò que no t’aporta res.

Potser és que  em queda cada vegada menys temps per malgastar o no el vull malgastar de mala manera. Per això m’agafa pressa. No és que no sàpiga apreciar els temps morts, la lentitud necessària d’algunes coses i el ritme necessàriament pausat d’una evolució natural, que és més bonic com menys corre. És que tinc dret a decidir per quina cosa  m’espero i per quina no. Si cadascú ho decideix, és genial. Asseure’s i reflexionar, com deia Vinicius, sentir el món rodar.  Però si és un altre el que decideix per tu, llavors és quan em poso malalt, tot va malament.

En el que també tinc pressa i sempre en tindré és en fer-me fonedís amb aquella gent que no ha acumulat en la seva vida  tot el poder  que ambicionava, i que ha d’anar descarregant la seva frustració de mica en mica (o de cabàs en cabàs) sobre els pobres il·lusos mortals que, encara que sigui per un instant, depenen de la seva mediocritat.

A tots ells, els que ens roben minuts per fer-se valer, va dedicada la meva opinió d’avui. I als que no m’han pogut escoltar o no ho han volgut, per això existeix la llibertat de cadascú, o perquè han tingut pressa, els convido de cor  que de tant en tant cronometrin la pressa i busquin un  espai del seu temps per escoltar Ràdio Molins de Rei, la Radio Nostra.