Avui dia s’han posat de moda aquests restaurants nous. Amb prou feines t’acabes de seure ve el maitre que s’apressa a explicar-te plat per plat, amb tot detall dels ingredients que, al poc, ja no saps de què va el sistema. Una vegada servit el primer plat amb totes les noves explicacions, ve el segon plat... Va ser un dinar fet amb tots els tocs d’últim crit imaginables, des d’uns entrants minúsculs, uns plats principals que combinaven tota mena d’ingredients que les nostres àvies haurien considerat completament incompatibles i unes postres fetes a l’acte que feien que ens quedéssim ancorats a la taula, incapaços de moure’ns fins que haguéssim paït tot plegat durant una bona estona i, amb el temps, pair la baixada de la targeta.

Hi vam entrar una mica a l’aventura. Creiem que tanta elaboració era innecessària, idees un pèl estrafolàries, una presentació –això sí-  calculada fins a l’últim mil·límetre i un preu força elevat. Però aquesta vegada va passar allò que en diem: La vam encertar i els del restaurant també.

L’únic que em va sobtar va ser la modernitat del vi, servit amb decantador. A una pregunta, em va contestar el somelier que el vi oxigenat –des de sempre- desenvolupa millor les aromes i, per tant, si el traiem de l’ampolla i, abans de beure’l, el deixem “estirar les cames”, sempre resultarà millor.

Tot això em féu recordar els àpats  de casa i d’aquelles fondes rurals on els plats eren plats on distingies tots els elements, cosa que ara, es cuina també imbuït per l’afany de demostrar que són capaços de fer plats abstractes com els dels  grans cuiners. I ja no només ho fan amb els plats sinó que, fins i tot, a l’hora de les postres aquestes arriben esquitxades amb les ara obligatòries ratlles de salsa fosca, abocades a l’atzar.

No cal, realment no cal, que mengem sempre de modernitat. I sí que reivindiquem el decantador dels nostres avis i pares: el porró, perquè  si ens fixem bé en la forma del decantador, ens adonarem que la seva forma, depenent del coll més o menys erecte que tingui, és la d’un  porró sense el coll de beure.

Els nostres avantpassats, els inventors del porró, segur que no tingueren cap altra intenció que la de poder alçar la mà enlaire i deixar que el vi llisqués cap a la boca més amunt d’allí on l’havia apujat l’anterior bevedor.

Però ben mirat, el porró ho té tot per ser un excel·lent decantador. Una forma panxuda i ampla. Un coll estret i sovint inclinat per on fer lliscar el vi mentre l’omplim i després quan  el servim directament a la copa. I fins i tot  un bony central a la base que augmenta la superfície de contacte del vi i que ajuda en el moment de servir-lo. Exactament com el decantador.

Tots hem vist algun expert tastador, amb el vi a la boca, com fa bombollejar aire al seu través tot aspirant-lo per entre  els llavis un punt oberts. Això es fa per oxigenar-lo. El mateix que fa el rajolí de vi que baixa des de les altures cap a la boca després de sortir del porró. Per tant el nostre porró el podríem patentar amb el nom de decantador català. O  millor, com a “catalan decanter” que impressiona més.

Per veure l’evolució dels porrons és molt interessant visitar el Museu del Castell de Peralada, on hi ha una  àmplia col·lecció de vidre, en especial de porrons. I molt més a prop, al nostre Museu Municipal  n’hi ha una mostra, tal com es pogué veure en l’exposició “Raïm, verema i vi” per la Fira del 2005 i també, en l’activitat dintre de “Les peces de la tardor”: “El vidre al Museu” del diumenge 13 de novembre del mateix any, a càrrec de la Directora del Museu. Potser la singularitat més gran, no pas la més valuosa, que es pot veure és la del porró de braços llargs, on per poder beure –si hi hagués forat!-  ja s’hauria de ser crescudet.

Si visitem el Museu podrem aprendre molt d’aquest i d’altres temes, perquè els nostres avantpassats, sense tanta parafernàlia, ja feien servir tot allò que ara sembla tan modern de la “cousine nouveau”.