Demà divendres, el nostre fill Guillem farà 22 anys. Felicitats! Serà una commemoració particular i en petits cercles. Però demà, 25 de novembre farà 100 anys que uns 300 oficials de la guarnició de Barcelona van assaltar i destrossar la redacció de la revista satírica Cu-cut i del portaveu regionalista La Veu de Catalunya per un acudit d’en Junceda sobre l’Exèrcit, que donava a entendre que si algú celebrava una victòria per força havia de ser un civil, ja que els militars feia molts anys que no en podien celebrar cap. Aquest va ser l’acudit que va motivar l’assalt. L’atac que va quedar impune, va fer veure als catalanistes de tot l’espectre polític (des de republicans fins a carlins) que el poder central els considerava com una colònia i que la intervenció militar en la vida pública ja era preocupant.

Els militars assaltaven qualsevol publicació que els criticava. Però en el cas de Catalunya, la cosa va anar més enllà: com a reacció de Madrid, es van suspendre les garanties constitucionals i es va impulsar la Llei de Jurisdiccions perquè tot el que els oficials consideressin que atemptava contra la sacrosanta unitat  pàtria –i contra ells, com a màxims representants– pogués ser portat davant els tribunals.

En resposta a aquestes agressions, un dels últims dies de gener de 1906, es van reunir a casa del president de la Lliga –Albert Rusiñol– parlamentaris i representants de les agrupacions federals, catalanistes i regionalistes i van requerir a la Unió Republicana que recolzés la campanya contra aquella llei. Va néixer així, la Solidaritat Catalana, en la qual hi havia la Lliga, la Unió Republicana, els nacionalistes republicans, el que quedava de la Unió Catalanista, els carlistes i els integristes. Només van quedar fora els lerrouxistes.

Llavors, es va produir el prodigi. Un poeta –Joan Maragall– va captar la imatge de l’instant en un article  memorable titulat: L’alçament, que comença així: “Vine-ho a veure –m’ha dit un amic-, és una cosa que mai s’ha vist ni potser no es tornarà a veure mai més...” Cambó, per la seva part, va condensar el sentit polític del moviment: “Catalunya, en aquest moment de la Solidaritat, afirma la seva existència com a poble i reclama les conseqüències que d’aquesta afirmació se’n deriven”. El diumenge 21 d’abril del 1907 es van celebrar les eleccions. Els solidaris van aconseguir 41 de les 44 actes. Catalunya havia parlat amb una sola veu.

Després de dos anys de discussió del nou Estatut i davant de tantes informacions i desinformacions, voldria  tornar a recordar les paraules del poeta Maragall: “És una cosa que mai s’ha vist ni potser es tornarà a veure mai més...” Esperem que un nou poeta pugui tornar a repetir-les i, al mateix temps, aquests drets històrics que ens foren arrabassats, un nou Cambó, salvant les distàncies, pogués dir que tots els grups polítics parlessin en una sola veu reclamant la nostra existència com a Poble i reclamessin, tots, les conseqüències que d’aquesta afirmació se’n deriven.

És trist però, després de cent anys, no hem avançat pas massa. N’haurem d’esperar  cent més?