El dimecres de cendra és un dia que temps enrere impressionava. La litúrgia cristiana  imposa un polsim de cendra al cap de les persones que acudeixen al temple  tot dient-los uns mots que s’han fet clàssics de tant coneguts: “Recorda home que pols ets i en pols t’has de convertir”.

El capellà, un fidel rere l’altre, fa la creueta al front i repeteix la invocació: “Pols ets i en pols t’has de convertir”. En llatí, els mots impactaven més: “Memento homo quia pulvis ets et in pulverem reverteris”. Evoquen la mort de la que ningú s’escapa. I la cendra, obtinguda de cremar un bocinet de la palma beneïda l’any anterior, és el signe de la descomposició total de la matèria viva. De la mort. Per això, només sentir les dues paraules inicials de la frase: “Memento homo...” ja es diu tot i et recorden la mort. Estan tan inculcades en la nostra memòria!

Fullejant  rituals antics es pot veure que la invocació de la pols és textualment una frase del Gènesi, el primer llibre de la Bíblia, que encapçala el grup dels cinc escrits que configuren la part més sagrada dels escrits: la Torà. La invocació, doncs, té una arrel fonda en el relat de l’origen de l’home i la dona –la humanitat- que estan fets de fang, pastat per Déu, en el que va infondre el seu alè. Aquest fang, assecat és pols, terra, serà també el destí final. Al Gènesi la frase tanca el relat de la pèrdua del paradís i està unida a la descripció de les fatigues de la subsistència que tenen un deix de la societat esclavista: “Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornis a la terra d’on vas ser tret; perquè  ets pols  i a la pols tornaràs”. És el text complet, el tros final del verset 19 del capítol tercer.

El relat bíblic, generat poc a poc amb el pas de primitives generacions de reflexius i pietosos semites, recull una realitat: la feina, bàsicament agrària. Sabien que la terra era dura de cultivar, hi havia esclaus i treballadors mal pagats, el camp era esquerp en molts llocs, produïa cards i espines, si no se l’adobava. I calia esforç i suor. A l’orient fa molta calor. Però fruit de la seva experiència els orientals sabien que si es treballava dur s’obtenia la collita. El menjar. El blat. El pa final que es guanya amb moltes suades. I aquest guany és producte de l’esforç, tal com escriuen els textos bíblics: “Et guanyaràs el pa”.

En un dels textos bíblics, el d’Ezequiel, Déu li diu: “Agafa blat, ordi, faves, llenties, mill i espelta; posa-ho tot en un atuell i fes-te’n un pa” (4,9).

El text sagrat esmenta el blat, l’ordi i l’espelta. El poble hebreu menjava pa de blat els dies de festa i, els feiners, d’ordi, i la gent pobra o en èpoques de mancança, d’espelta. El més car era el de blat, el més barat, el d’espelta. Avui dia passa a l’inrevés. Com tot, en la vida, canvia. Així, mentre la cendra ha perdut aquella significació tan elevada, el pa d’espelta ha passat de ser el pa dels pobres o d’èpoques d’estretors a ser el pa de moda a les nostres taules.