Els boscos han estat sempre un indret de misteri. Hi habita allò que ens és desconegut. Els herois dels contes meravellosos hi trobaven la por i aprenien a vèncer-la en singulars combats. El protagonista de Blanquerna, de Ramon Llull, es perd per la infinita foscor d’un bosc quan ha de consagrar-se a la meditació i a la  pregària. Shakeaspeare fa aparèixer els boscos al seu teatre, a vegades com a paisatge, en ocasions com a escenari amenaçador.

Abans els boscos s’imposaven com una realitat profunda: un ecosistema amb vida i moviment que seguia els ritmes propis. La gent sentia respecte envers el bosc. Encara que els nostres avantpassats, degut a les famílies nombroses i el poc poder adquisitiu, anaven fent retrocedir el bosc i en els vessants de les muntanyes aparegueren  paradetes i marges, la resta del bosc era respectada: els ermitans hi anaven a resar, els llenyataires en treien llenya, els pagesos, bolets i plantes aromàtiques, els caçadors n’obtenien bones peces per alimentar-se: aquelles perdius, conills i llebres donaven una flaire especial a les cases.

Avui els boscos corren greus perills. Si per un costat ha anat guanyant terreny davant l’abandonament de les terres més pobres, fent a la nostra vista un espectacle bonic amb la seva verdor, la massa forestal ocupa una extensió com mai a la vida havíem tingut i això comporta greus perills. Tota aquesta força que té el bosc com a element determinant davant la benevolència dels pagesos, s’ha convertit en un element dominant. Aquella criatura amb força pròpia s’ha convertit en un ésser indefens. El bosc que, des de fa segles lluita entre ser dominant i dominat, ara que pren les regnes de la seva expansió és quan més indefens està. Aquesta nostra civilització inconscient i irresponsable és capaç d’engolir-lo, de devorar-lo però de la manera més sagnant, amb sang de foc. Llavors diem que la culpa és de les administracions perquè no fan netejar els boscos. Avui dia, dir-ho és molt fàcil, però la realitat forestal està fora de protecció. A prop d’ella hi ha barbacoes, torres d’electricitat, persones que llencen burilles a la carretera i irracionals que els agrada encendre foc... Davant de tot això, sense consciència ciutadana, sense consciència administrativa, aquell contemplar la verdor que omple les muntanyes, aviat se’ns farà difícil no de veure, sinó de recordar.

I si a tot això hi afegim les greus destrosses per autopistes, trens d’alta velocitat o als pulmons de la Terra, som nosaltres, els humans, els únics destructors, sabent el que fem. Cada  minut desapareix un a àrea de bosc a l’Amazònia equivalent a vint-i-vuit camps de futbol. Es multiplica, a més, la tala d’arbres. Creix la desaparició d’espècies animals. Es perjudica la vida dels pobles indígenes. Tota una riquesa natural. I mentre ens lamentem que, allà lluny, passa això, nosaltres no respectem els nostres boscos., els tractem malament, hi llencem residus i, després, perquè no sigui dit, som els primers en enarborar la bandera de la seva defensa. És dur dir-ho i més dur és acceptar-ho. Davant de la nostra realitat, si cadascú de nosaltres féssim un primer pas i comencéssim a tenir nets els nostres carrers, separéssim les deixalles, les recicléssim, potser aconseguiríem formar una societat  que estimés el seu entorn i arribés a valorar que tota aquella verdor, tota aquella vitalitat dels boscos és part de la nostra vida. O és que som  tan insensibles que ja ni això estimem?

El primer pas és que cadascú de nosaltres en prenguem consciència. Tots els altres passos els haurem  d’anar fent entre molts, a poc a poc, però sense pauses. Els boscos, avui en dia, ja no són del señor conde, com deia l’estimat PERICH.