Benvolguda morera:

Feia dies que et volia escriure però, tal com sempre passa, un dia per una cosa i un altre per una altra, ho he anat deixant. Però ara, amb motiu d’una carta d’un molinenc, “L’arbre urbà abatut”, sento la necessita –després de tants anys d’estar junts- de parlar una estoneta amb tu.

Recordes? El pati del Col·legi Sant Miquel era de terra i ara és de ciment i enrajolat. Encara que els ulls dels nens engrandeixin les coses que els envolten, aquest pati continua sent tan gran com abans el veia. A la dreta, i brollant del pòrtland i de les rajoles, t’alces tu, morera robusta, gegantina i solitària. Qui sap qui et va plantar al pati de can Negre. Tal vegada l’amo? Per recordar un aniversari, un fet especial? Ja mai ho sabrem. Però tu formes part de la nostra vida: cada dia et veiem, ens acompanyes i ens acostes inexorablement a la teva vellesa. Sabem que ets l’únic  signe visible, juntament amb el casal, d’un temps d’esperança i d’il·lusió. No et volem deixar sola. Envoltada de nens que et donen vida, et respectarem.

Tu formes part de la memòria col·lectiva no sols de l’escola sinó de tots els que allí hi visqueren. El teu creixement, la teva vida, part d’ella coincideix amb la nostra. Mai no estàs sola, companya, encara que potser et sigui igual i fins i tot et molesti haver-ho d’acceptar. Jo sé que, en aquest punt de la teva vida, no valen els elogis quan has passat de l’eufòria de la naixença, la joventut i la maduresa a una indiferència durant anys. Després t’he vist acaronada, però, al mateix temps, has anat perdent la  resta de companyes de tants anys. Has viscut molts canvis. T’han envoltat de nous arbres més joves i amb un nou tarannà. No us comuniqueu gaire: van una mica a la seva, és la joventut; però d’uns anys ençà s’han tornat a recordar de tu. I et cuiden. Has arribat a la vellesa, silenciosament, com si no hi fossis, però el teu testimoni és fruit d’aquest estimar la terra que t’ha vist créixer.

Molts t’han vist, t’han mirat, però pocs t’han comprès. En la lluita diària, per comprendre s’ha de sentir a prop l’alè de la consciència adulta, sentir la seva paraula. Tu vas començar la teva missió amb il·lusió; la vida t’ha portat per etapes dures, solitàries, però com t’ho agraeixo! en la teva maduresa i vellesa tens una esperança gran en el demà. Tu sí que ens dónes un bon mestratge i al voltant teu s’acullen els petits de la casa que aixoplugues, i ells s’hi troben bé.

Estem en un mateix espai de vida. Sortosament no hi ha un mur ja entre nosaltres. Caigué. Un mur que sobtadament impedia la continuïtat del nostre riu comú, un obstacle com tants que anem trobant en el decurs del viure: tu, a una banda on l’aigua s’aquieta, es fon i s’acomoda en la fondària; nosaltres, a l’altra, amb l’aigua que passa, es revolta i crea energia, electricitat i llum. Cadascú té el seu lloc i només el temps ens dirà si l’elecció fou l’encertada. (Veure nota final)

A prop teu, al carrer Verdaguer, t’han fet perdre un amic. Potser éreu de la mateixa edat. Les noves edificacions feia temps que us impedien la comunicació, però sabíeu que hi éreu. La nostra societat s’omple de paraules que parlen de la vellesa, però a ell –l’arbre més fonamental, sa i bell de tots- no li han tingut en compte la majestuositat. Era vell, desentonava. Pensa que a tu, afortunadament no et passarà. T’estimem i et respectem. I tu, cada any, a la primavera ens dius que continues viva amb els teus brots.

La societat ens ha canviat furtivament els paisatges dels carrers de la nostra vila, però allò que teníem com a primera visió en obrir els porticons de la finestra o del balcó, no hauria de desaparèixer. És nostre. Si les voreres pertanyen a l’Ajuntament, el paisatge pertany al poble. 

Voldria que em continuessis tenint com a amic. T’he observat  molts anys. HI ha hagut una comunicació estreta i interna. Junts hem viscut molts canvis. Però encara he d’aprendre molt de tu, que segueixes tenint fe en el demà. Continues brotant, a diferència d’altres que, dissortadament, no han pogut  fer aquesta primavera.

Per molts anys!

Nota:
Publicat a la revista DIÀLEG Número 13, 1r Trimestre 99/00.

A l’article hi falten els paràgrafs següents:

“Ara que arriba  Nadal, quan es guarneixen els arbres amb llums i penjolls  de poca estètica, tu pots estar ben orgullosa, perquè mai has arribat a aquesta humiliació. Val més el teu camí callat i observant, que la poca i falsa vida que ens ha portat aquesta societat per aquestes dates”.

“Venim del silenci...i en un silenci estem”
“Bon Nadal, un any més. De cor.”

...............................................

Publicat a la revista EL LLAÇ  Número 358, Juliol 2001.

...............................................

Un  temps després d’haver fet aquest article, el P. Director Joan Antoni Arasa S.F. la va fer arrencar  sense cap explicació i sense que la morera molestés per a res. Em va produir una sensació molt  trista. Queda, com a record, una fotografia, a la RESSENYA HISTÒRICA. També féu arrencar el xiprer que hi havia davant del Casal.