La barretina fou una de les peces més populars de la indumentària de la nostra pagesia. Vermella o  musca (morat fosc) segons les comarques i el gust dels qui les usaven. De llana o  estam els seus orígens es perden en la llunyania del temps. Altres pobles mediterranis l’usen o l’han usat, si bé en formes lleugerament diferents a la nostra. Hi ha diferents maneres de portar la barretina: “barretina plana si és plegada dreta per davant, i barretina de garbí si és plegada de gairell. La que ho porta deixada anar enrere és anomenada barretina llarga, i si és duta aixafada de la punta és anomenada barretina niu”.

La cita és extreta de la Gran  Enciclopèdia Catalana, i prossegueix així: 
“Segons el color, és vermella, musca o morada i grisa. La barretina vermella és la que ha estat més generalitzada, i la barretina (o gorra) musca és pròpia del Camp de Tarragona, del Segrià o de la Ribera d’Ebre. En altres comarques, com el Ripollès, es porta indistintament  la musca o la vermella.”

“Si és folrada de negre, de blanc o de verd és anomenada de barretina de dos  cairells o de dos intents. La barretina pot ésser grada amb el folre a fora, negre en cas de dol. Altres menes de barretina són la barretina de mariner vermella i no gaire llarga, que duien els mariners; té també aquest nom la barretina simplement vermella a les regions en què és corrent la morada; la barretina de capellà, de seda negra, usada pels capellans, i la barretina de xeixa, de cotó, blanca o de color variat, que hom duia per a dormir”.

Pocs establiments queden avui dia on es venguin barretines, encara que hi ha sardanistes i joves que, en certs actes els porten, perquè és el símbol de catalanitat des de mitjans del segle XIX i fou usada pels voluntaris catalans de Prim a la guerra d’Àfrica. Voluntaris que  es cobriren de glòria i que inspiraren cants i “romanços”.

Frederic Soler, “Pitarra”, va compondre dues “gatades” en els seus Singlots poètichs  sobre aquella guerra: Las píldoras de Holloway i la seva segona part, La butifarra de la llibertat. En la primera, el general moro Muley Babas diu a l’espanyol Joan Quim (“lo conde de Preus”).

Jo també he quedat sorprès
de la vostra infanteria 
y de vostra artilleria 
encara  si cab molt més. 
M’han semblat cosa divina, 
per lo braus, los cossos dits,
 y sobre tot los malheits
 aquells de la barretina; 
nos han mort més moros ell 
que’l desert té grans de sorras: 
á sota d’aquellas  gorras 
de dimonis hi ha cervells...

Més seriosament, Maria Josepha Massanés cantava la “roja barretina catalana”:

...Ja tornan, ja, los fills de la victòria, 
ja tornan ja, los ínclits vencedors, 
per qui son los combats festas de glòria 
y los camps de batalla llits de flors; 
ja tornan, ja, ab las rojas barretinas 
del color de la sanch que en llurs pits bull... 
...¿Jo’t saludo, vermella barretina! 
Senzill almet dels hèroes catalans, 
tu ets com lo foch que misteriós flameja 
per’ designar lo cràter dels volcans... 
Matronas acudiu; acudiu ninas, 
dels immortals guerrers 
cubriu ab flors las rojas barretinas, 
que semblan richs fermalls de coralinas 
o movedissas brancas de rosers...

La barretina a les muntanyes era molt còmoda. Col·locada fins al clatell, ja podia bufar la tramuntana o el “torb” que no hi havia la força capaç de vèncer-la. És, a més, una espècie d’alforja. A Ripoll s’havien vist pagesos arribar a una tenda, treure’s la barretina i començar a treure coses de dins fins a trobar la que es busca: petaca, diners, tabac, metxero - dels de metxa de veritat, llarga i nuada feta contra rufades –cordills, botons, receptes de metges... D’aquí que quan algú es mostra tossut, es diu que se li ha posat quelcom a la barretina, o bé treure’s una cosa de la barretina.

Quan Jacint Verdaguer se la posà per venir a Barcelona a triomfar en els Jocs Florals ho féu perquè  era peça d’ús corrent a la Plana de Vic. No per presumir ni impressionar a ningú. I si la gent s’admirà, no fou per la  barretina en sí, sinó pel fet que hagués obtingut un alt guardó poètic “un pagès de Folgueroles”.

La indústria de les barretines fou famosa. Dels “barretinaires de Prats de Molló”, hi ha fins i tot una cançó. La d’Olot, tan antiga, encara perdura i per aquests móns de Déu, quan es vol significar que una persona encara no havia nascut, es diu: “Encara estava a Olot fent barretines”.

A la volta o gira, els pastors presumits porten floretes silvestres. I de la seva alta categoria parla la musa popular, ja que fins i tot la presenta com indumentària del Nen Jesús  a Betlem:

...El bon Jesuset volia barretina, 
la barretina escarlatina. 
Nat i nat el bon Jesuset,
nat i nat i tot nuet...

Els pastors es tocaven amb la millor per anar a adorar-lo

...avui la millor cuera 
porta el pastor, 
barretina vermella, 
i corbatí bo...

Una endevinalla ens hi feia pensar:

Em saps dir què  és una cosa 
que no és  barra ni és tina,
i en canvi un se la posa,
i té barra i té tina?

A la casa pairal de Bonastre, on vaig néixer, es conserva  el retrat fet a llapis del meu rebesavi, on se’l veu vestit de diumenge i amb la barretina, símbol català d’aquell temps.